Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
El concepte de pensament estratègic va fent camí. L’expressió s’usa cada vegada més, però, com sol passar en aquests casos, no sempre se li atorga el significat que convindria. Per exemple, sovint s’oblida que el pensament estratègic és una característica personal. Només es troba en les persones. No hi ha pensament estratègic en les organitzacions sinó en les persones que en formen part. No hi ha pensament estratègic en els plans sinó en les persones que els elaboren.
Per això, pot redactar-se un pla estratègic sense ni una engruna de pensament estratègic al darrera. De fet, és molt freqüent.
Hi ha alguns autors –com Henry Mintzberg, un dels més reconeguts pares de la teoria de les organitzacions– que plantegen oblidar-se directament dels plans estratègics i apostar per tenir personal que sàpiga pensar estratègicament i que resolgui els temes a través d’una gestió que se sostingui en aquesta forma de pensar.
Crec que ho duu a un extrem innecessari, però la seva exageració visualitza clarament la idea: la visió estratègica només l’aporten les persones. Si vols que una organització funcioni estratègicament, busca persones que siguin capaces de proporcionar-hi aquesta visió. No es resol amb circuits burocràtics, reunions programades, quadres de comandament o tantes altres eines que s’apliquen cegament –cec en el sentit de mancat de visió– a les organitzacions i que no donen, ni de bon tros, el resultat esperat.
El pensament estratègic, però, pot usar-se en tots els terrenys de la vida. Si busquem inspiració en la literatura, podem trobar-hi Sherlock Holmes i Hercule Poirot. Tots dos en són un bon exemple. Hi ha almenys cinc característiques que ho revelen:
1. Capten tota la informació d’un cas, per inútil o estrambòtica que pugui semblar, i la integren en el seu esquema d’anàlisi.
2. No accepten limitacions al seu pensament: qualsevol solució per inversemblant que sigui té una oportunitat de ser considerada. Rebutgen aquells condicionants que els aboquen d’entrada a triar solucions òbvies i a descartar solucions il·lògiques.
3. Miren el problema des d’una certa distància, per a tenir una perspectiva més àmplia.
4. Estan amatents als propis errors d’apreciació per a no entestar-se en una solució fallida i poder reconduir el seu procés de reflexió sempre que convingui.
5. Malgrat tot, s’apassionen pel cas, el viuen intensament, el fan seu.
El pensament estratègic és aplicable a moltes situacions a què ens enfrontem cada dia. I és útil. Encara que, com en totes les habilitats, hi ha gent més predisposada naturalment a tenir-lo, també, com totes les habilitats, pot entrenar-se. Quan s’inclourà als nostres programes educatius?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A la vista de la caracterització que has fet del pensament estratègic, aquest i el pensament crític seria la mateixa cosa. O, al menys, s’assemblen molt. Estic d’acord, tots dos es poden entrenar. Ara bé, a menys que es focalitzi en un domini de coneixement molt específic, és una eina molt perillosa per a segons quins interessos particulars. Fins a quin punt aquest argument respondria la pregunta que plantejaves?
Ben cordialment.
Trobo interessants -i les agraeixo- les aportacions de la Reyes i l’Antoni. Crec que val la pena d’aprofundir-hi. En parlaré en algun comentari futur (espero que aviat).