Contra l’ambició d’un estat propi, pesa la sensació de dificultat. És un camí inèdit per als catalans i compta amb l’oposició rotunda, fins i tot furibunda, d’Espanya, sense gaire distinció entre ideologies. Seria contraproduent negar-nos a l’evidència: és, certament, un objectiu difícil.
Aquesta assumpció de la dificultat no ens hauria, però, d’enlluernar i impedir-nos la visió nítida de les alternatives.
¿És més fàcil l’opció federal? No, és encara més difícil. Mentre l’estat propi depèn en darrer terme de la nostra voluntat, el federalisme depèn principalment de la voluntat dels altres. I aquesta és inexistent. Un escrit de pressa i corrents d’uns quants intel·lectuals orgànics o els mots balbucejants d’alguns dirigents socialistes no capgiren la realitat: Espanya no vol ser federal.
Per tant, apostar pel federalisme és apostar per imposar a Espanya un model polític que rebutja. ¿Aquest objectiu és més fàcil que aconseguir segregar-nos i deixar que ells siguin com vulguin ser? La resposta és d’una claredat meridiana: no.
¿És més fàcil l’opció autonomista? Tampoc. Mantenir la dependència fiscal, la marginació en les inversions públiques, la progressiva destrucció del caràcter propi de la llengua catalana, el sobreesforç econòmic, la laminació competencial… equival a acceptar la nostra desaparició com a poble. ¿Resistir sense eines a la nostra folclorització és més fàcil que encetar una via pròpia per incerta que sigui? La resposta torna a ser diàfana: no.
En resum: de les tres grans opcions que se’ns plantegen, triar l’estat propi és la més sensata per a Catalunya i la més cordial amb Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!