Sobre la necessitat que els edificis siguin eficients energèticament, hi ha ben poc a justificar; és un principi assumit per pràcticament tothom. De totes maneres, massa sovint és un posicionament entre declaratiu i desideratiu, que cal que aterri.
Hi ha dos punts que, en aquest sentit, convindria assumir i abordar:
1. Se’ns presenten magnífiques visions d’edificis eficients energèticament, però en general són nous i singulars. No podem esperar que aquesta sigui la via de solució per al nostre problema d’ineficiència: és absurd –o, en tot cas, il·lusori– pensar que l’obra nova substituirà l’obra vella en un termini acceptable. El nostre focus s’ha de concentrar en el parc immobiliari existent. O reconvertim la immensa majoria dels habitatges, de les oficines, de les naus industrials… que tenim avui en dia o l’eficiència energètica serà una entelèquia, situada en un futur més o menys nebulós.
2. El problema de finançament d’aquesta reconversió no és qui paga sinó qui avança els diners. L’estalvi de la factura energètica que aporten les mesures d’eficiència ha de servir per a sufragar la inversió efectuada. L’inconvenient és que la inversió s’ha de concentrar al començament i els estalvis s’obtenen al llarg del temps. Necessitem l’aportació d’un capital que estigui disposat a rebre el retorn al llarg d’un període d’un cert nombre d’anys. És aquí on s’hauria de situar la prioritat de les administracions públiques: mobilitzar capital inversor en unes condicions prou atractives perquè flueixi cap a les obres de rehabilitació energètica.
Si fem nostres aquests dos punts, potser l’eficiència energètica passarà dels plans i programes als edificis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!