Diletant i dissonant

Quan els surten les dents, molts infants ho passen malament. Sovint hi ha casos de febre, de diarrea, de malestar general… Des de l’època d’Hipòcrates, se solen associar tots aquests símptomes al procés mateix de dentició, però no és així. Tanmateix, costa molt d’arrencar una idea que s’ha donat per bona durant almenys dos mil cinc-cents anys.

Avui se sap que l’erupció dentària no produeix cap altre efecte que l’enrogiment de la geniva. Passa que aquest procés fisiològic coincideix amb una etapa del desenvolupament corporal en què els nens i les nenes són molt vulnerables a les infeccions. En conseqüència, ha estat fàcil de caure en el parany de correlacionar allò que no està correlacionat.

La investigació mèdica ha descartat aquesta associació de manera concloent. Almenys així ho afirmen els experts. De totes maneres, no ha pogut desterrar-la ni de la cultura popular ni tan sols de l’ambient mèdic.

Una prova il·lustrativa de la situació va donar-la l’estudi realitzat per les australianes Melissa Wake i Kylie Hesketh fa deu anys. Van interrogar més de cinc-cents professionals de la salut, distribuïts en cinc grans grups: infermeres, farmacèutics, metges de capçalera, dentistes i pediatres.

Només un 35%, aproximadament, dels dentistes i dels pediatres coneixien aquesta innocuïtat de la dentició. Els percentatges encara eren més baixos en els altres grups testats.

No és que els metges australians estiguin mal preparats –parlem d’ells perquè sobre ells és l’estudi– sinó que són víctimes propícies de dos fenòmens molt més profunds, fortament imbricats entre ells i que afecten la nostra forma de percebre i de pensar. El primer és la inèrcia de les idees arrelades. El segon, la lentitud de transmissió del coneixement.

Quan una creença està molt consolidada, és molt difícil de remoure. Individualment, però sobretot col·lectivament, som impermeables als arguments que la qüestionen. No deixem que les nostres conviccions trontollin tan fàcilment; ens omplim de barreres protectores. Per això, hi ha tantes evidències que, ben establertes i ben conegudes pels experts des de fa molt temps, no arriben a circular entre la gent fins passats molts anys.

El coneixement dominant no és el coneixement actual. És el coneixement que era actual fa cinc, deu, vint-i-cinc o cinquanta anys. Des que els experts ho demostren i ho fan seu fins que es difon amb prou extensió i intensitat per a substituir les idees vigents, transcorre un munt de temps, especialment en aquells temes més troncals. Ens sentim moderns, que estem a l’última… però, en realitat, sense ser-ne conscients, no vivim amb les idees del present sinó amb les idees del passat, encara que ens semblin d’una novetat absoluta. Trist, però verídic.

Potser les tecnologies de la informació i la comunicació han començat a reduir la magnitud d’aquest decalatge, però no l’han eliminat pas. Probablement, no l’eliminaran mai del tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!