Diletant i dissonant

El Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Jugoslàvia ha dictat sentència: l’estat de Sèrbia no és culpable del genocidi de Srebrenica, però n’és responsable. No és culpable perquè ni en van donar l’ordre ni va participar-hi. És responsable perquè, essent l’autoritat formal sobre el territori de Bòsnia, no va emprendre les accions preventives necessàries quan semblava evident que l’odi i l’ànsia de neteja ètnica anava avançant.

Tamara Djermanovic trasllada aquesta línia argumental al seu cas personal (Los serbios y su conciencia, a
La Vanguardia del 27 de febrer de 2007): ella, com a ciutadana sèrbia, no hi va tenir res a veure, però avui és conscient que aquella barbaritat es va fer en nom d’ella, en nom del seu país. Per això, diu: encara que mai no he conegut cap compatriota que hagi pogut donar suport la política que estava darrera de tot això, tots nosaltres, essent serbis, no podem concebre-ho com a quelcom totalment aliè.

Culpables, no; responsables, sí. I la responsabilitat mena a actuar. En primer lloc, a perseguir sense manies els culpables directes, aquells que es van prendre la llibertat de matar en nom dels serbis sense que els serbis els ho demanessin. En segon lloc, a assumir els fets per a aprendre’n de cara al futur i evitar-ne la repetició.

La seva reflexió és extensible a molts altres conflictes del món, en què estats o grups armats usen la violència en nom d’un poble, d’una classe social, d’una religió… sense que els membres d’aquell poble, aquella classe social o aquella religió ho demanin o ho avalin. Culpables, no. Responsables, sí. També responsables de mirar massa sovint cap a una altra banda, de no saber res per no haver fet el mínim esforç per a saber.

Mirar cap a una altra banda, deixar-se posar una bena als ulls… aquesta forma de complicitat ignorant, no culpable, és una temptació universal que els autòcrates coneixen bé i usen hàbilment en benefici propi. Només cal la gent intueixi el risc que pot córrer si s’hi embolica. Aleshores, mirar cap a una altra banda per a no veure, per a no saber, esdevé un hàbit social.

Per això, més tard o més d’hora, convé reconèixer la innocent responsabilitat de tots plegats i actuar en conseqüència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!