Diletant i dissonant

Sovint hem criticat l’estructura radiocèntrica de l’Estat. Té dos components. Primer, s’aposta per un centre fort –Madrid– ben proveït de connexions amb la perifèria, perquè des de qualsevol punt s’hi pugui accedir amb facilitat. Segon, es dificulta la relació entre els nuclis perifèrics, per tal d’afavorir que tot passi a través del centre.

La xarxa viària i la xarxa ferroviària en són exemples físicament inqüestionables. Encara que no sigui lineal, la xarxa aeroportuària respon al mateix esquema: un gran Barajas amb aeroports subsidiaris que alimentin la seva projecció intercontinental. Fins i tot, els ports en resulten afectats. Certament, Madrid no en té, però hi ha un interès deliberat a potenciar i privilegiar aquelles ciutats disposades a subordinar els seus ports a les necessitats i els interessos de la gran capital.

Ens lamentem amargament de la consolidació d’aquest model durant la democràcia, amb un PP que en fa bandera i un PSOE que, procurant dissimilar-ho, l’aplica igualment. Contra el que pugui semblar, en general no és fruit de cap especial animadversió a Catalunya sinó que és coherent amb una visió jeràrquica del funcionament de l’economia i de la política. Llegeixen la realitat segons aquest marc mental, llargament consolidat al llarg de la història. Per això, la ministra de Foment no entén la reacció queixosa de la societat catalana. No l’entén perquè el seu marc mental és diferent del nostre.

Ara bé, de vegades tinc la sospita que la nostra visió més matricial, més oberta i més cooperativa de les infraestructures se sustenta massa en el fet de ser els principals perjudicats de la visió radiocèntrica. En canvi, dins de Catalunya, em temo que calquem l’esquema d’una forma massa entusiasta. És cert que hem heretat el disseny de les xarxes viàries i ferroviàries, però això no em preocuparia si no observés que, en segons quines instàncies, sembla que també se n’hagi heretat la mentalitat. Posaré dos exemples recents.

Les línies de Ferrrocarrils de
la Generalitat
que van a Sabadell, Terrassa, Manresa o Igualada tenen horaris diferents els dies laborables i els festius. Res a dir-hi. Res a dir-hi fins que arriba
la Mercè
o alguna altra festivitat local de Barcelona: quan el Cap i Casal fa festa, s’aplica l’horari festiu a totes les línies. Algú ho justificarà des del punt de vista d’intensitat d’usuaris, però crec que un servei públic ha de posar en joc altres elements a l’hora de dissenyar els seus horaris. Crec que, de manera inconscient, no pretesa, hi preval més la concepció que són línies per a connectar la perifèria metropolitana amb el seu centre que no pas altres criteris.

Recordem, en aquest sentit, que la implantació de la integració tarifària –una decisió valenta i revolucionària– va comportar problemes d’idèntica índole: a l’inici, es discriminaven econòmicament els viatges que no passaven per Barcelona.

Podríem dir el mateix amb l’entrada en servei del metro nocturn. Només abasta la ciutat de Barcelona i les seves immediacions, justament on la gent podia espavilar-se més per a resoldre el seu transport les nits de gresca. En canvi, n’ha quedat exclòs tot l’àmbit de rodalies, que és justament la zona amb més dificultats de desplaçament i, per tant, on s’ha de recórrer inevitablement al vehicle privat, amb el subsegüent increment del risc de sinistralitat.

Són exemples que es poden considerar amb raó menors, però és justament en aquest tipus de situacions que, al meu entendre, emergeix de forma més nítida aquesta tendència a privilegiar –sens dubte, involuntàriament–  la visió radiocèntrica. No ens hauria d’estranyar: durant molts anys se’ns ha inculcat l’excel·lència de les estructures jeràrquiques. Un model radiocèntric d’infraestructures no és altra cosa que això: la plasmació de la jerarquia en l’ordenació del territori.

Molt més perillós que tenir una xarxa radiocèntrica és tenir-ne la mentalitat sense adonar-se’n. Per això, per a poder capgirar l’esquema dominant a l’Estat, hauríem de començar per a ser molt escrupolosos en les nostres decisions i corregir qualsevol aspecte que insinuï que nosaltres també l’apliquem a casa nostra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!