No, no vaig a escriure res sobre papes, cardenals i conclaus… per bé que el ritual medieval em té fascinat. Em referesc al bioquímic Miguel Beato, el de la foto de la portada de “El País Semanal” d’avui i signant d’un article sobre la bioregió catalana a “La Vanguardia”.
Que el Govern actual ha fet una aposta continuïsta amb el projecte de l’anterior executiu en matèria de recerca biomèdica, és una obvietat. El inquilins del Palau de la plaça de Sant Jaume no sols no renegaren de les inciatives anteriors en aquest terreny, sinó que les reforçaren. Això és un fet positiu perquè els grans projectes de recerca transcedeixen els periodes electorals metronòmicament marcats cada quatre anys. I perquè impulsar la recerca científica no és de dretes ni d’esquerres… matise: no ho hauria de ser.
Barcelona està posant els fonaments per convertir-se de debò en una ciutat referent en recerca biològica. Allà hi treballen científics de primera línia que ja fa anys que competeixen amb èxit amb els millors cervells d’arreu. Jaume Bertranpetit (UPF), Xavier Estivill (CRG), Roderic Guigó (CRG), Joan Guinovart (PCB), Pere Puigdomènech (CSIC) o Anna Veiga (CMR) són només un petitíssima mostra dels noms de referència internacional als que en els darrers cinc anys han anat afegint-se els procedents de carreres desenvolupades a Europa o els EUA: Miguel Beato o Juan Carlos Izpisúa entre els més seniors, Jose Castresana o Luís Ribas entre els més joves amb un futur immens.
Es vol assolir una massa crítica per donar el salt qualitatiu impactant. Només cal que el recolzament financer, d’infraestructures, d’embolcall acadèmic i investigació fonamental, tinguen continuïtat en el temps. Per descomptat que no s’ha de descurar la relació amb la clínica (sens dubte, Barcelona alberga un conjunt de recercadors de primera línia en instal·lacions hospitalàries) i amb la indústria biotecnològica. I també calen accions culturalment audaces. Algú pensa que és per pur esnobisme que el programa de doctorat en biomedicina de la UPF siga impartit en anglès?
Al butlletí de març de la Sociedad Española de Bioquímica y Biología Molecular se’n parla a bastament de la bioregió catalana (i d’altres projectes engrescadors, com el basc). S’inclou un text que Joan Massagué va publicar fa unes setmanes a “La Vanguardia” on revela el secret de l’èxit de les bioregions en altres parts del planeta, les de zones amb llarga tradició investigadora com Califòrnia o emergents amb força com Indonèsia. Quin és aquest secret? Fitxar i aconseguir un bon ambient de treball per als joves investigadors, els que estan en plena producció i creativitat, al voltant de la trentena. Iniciatives com la ICREA i la creació dels parcs científics han caminat en aquesta direcció.
En resum, Catalunya es prepara adequadament per a un brillant futur en investigació biomèdica. Diu Beato que el camí iniciat és correcte. Per bé que segons ell encara queda un 85% de distància a transitar fins la meta. Un trajecte ple de perills i revolts traïdors que caldrà vèncer. L’èxit dependrà de la qualitat i quantitat del treball dels científics i del coratge, generositat política i visió de futur dels governants. I d’una opinió pública sensible i favorable a l’avenç científic en un àrea d’interès general com és la biomedicina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!