És evident que l’esforç actual en recerca científica, en termes quantitatius, és insuficient. D’altra banda, els indicadors objectius mostren que el treball que es fa és d’una qualitat més que raonable. El moment actual és especialment delicat: sense una política decidida d’augmentar la quantitat de personal investigador i de suport tècnic, la tendència a mitjà termini serà el decandiment. Però si a més de tenir pocs recursos prenem decisions insòlites i incongruents, fem el ridícul.
Al País Valencià, la Conselleria d’Empresa, Universitats i Ciència, un poti-poti infumable, no acaba de treure’n l’entrellat de per on vol anar. És cert que la situació financera de la Generalitat d’ací es troba arruïnada i que ni el més gran esforç visionari i imaginatiu ho podria resoldre. En resum, una situació que ni un il·luminat la salvaria. A escala més microscòpica, dins de la mateixa Universitat de València… ens podria anar millor si almenys hi hagués un bri d’imaginació i visió de futur. Més aviat el que trobem en els actuals responsables és timidesa, manca d’idees, i una autorepressió del (lleuger) creixement difícilment justificable. La darrera decisió de limitar a un sol candidat postdoctoral les peticions de cadascun de tots els departaments i instituts de recerca és una mostra de tot això. Grans o petits, potents o febles, tots per igual: un sol candidat. Insòlit.
Com se’ns pot omplir la boca de rànquings universitaris, qualitat de la recerca, impacte internacional del nostre treball, lideratge innovador i etcètera, etcètera, i mentrestant tallem les ales al futur? Ara la Universitat de València es troba entre les cinc primeres institucions universitàries a escala estatal (amb la UB i la UAB, tres de cinc són, doncs, dels Països Catalans). Per quan de temps? Fins i tot cal reconéixer que internament es fan esforços importants (per exemple, la Generalitat acaba de concedir 35 beques per fer el doctorat a tot el País Valencià, mentre que la Universitat de València en concedeix 20 dels seus propis recursos!). És coherent aquest esforç formatiu de joves investigadors amb decisions com la descrita més amunt? Volem formar més doctors però impedim que vinguen doctors ja formats a treballar amb nosaltres? Incongruent.
Els nostres grups de recerca reben demandes de doctors d’altres institucions i països per incorporar-s’hi a treballar. Ara, com explicar que ni tan sols poden sol·licitar un lloc postdoctoral i sotmetre’s a la corresponent avaluació i eventual estada als nostres laboratoris perquè ho impedeix la mateixa institució? Tenim capacitat d’atracció i a fora ens consideren adients per desenvolpar un treball digne i competitiu. Però per primera vegada, des del mateix equip rectoral, se’ns diu, a nosaltres i als investigadors de fora, que no podem ni presentar-nos a les convocatòries d’aquests contractes postdoctorals. Una manera absurda d’exercir en públic el nostre dret inalienable a fer el ridícul més espantós. Grotesc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!