El darrer número de la revista de lletres L’Illa, publica un text meu de presentació del llibre d’Adolf Tobeña guanyador del premi de divulgació científica “Estudi General” 2004, “Màrtirs mortífers”. Qualsevol pretext pot ser bo, però la proximitat de Sant Jordi convida a parlar de llibres. I el de Tobeña és suficientment provocador i incitador del debat: una aproximació naturalista al terrorisme suïcida? Vejam què diu.
El clam de Kant per la Il·lustració amb aquell vigorós “sapere aude”, atrevir-se a pensar, plantejava una exigència intel·lectual que encara manté tota la seua vigència. Després Darwin capgiraria radicalment la manera com observem i pensem la natura. Però de veritat ens atrevim a pensar evolutivament en tots els àmbits humans? Adolf Tobeña ho fa amb un problema excepcional, sensible i complex: per què hi ha gent que s’immola matant?
L’evolucionisme troba serioses dificultats per obrir-se pas dins de les ciències socials. Acceptar que els humans portem dins restes del nostre “humil passat” és una posició intel·lectual incòmoda. Acceptar que som parents dels animals irracionals incomodava per igual les dames victorianes i els bisbes. Incomoda encara a tots aquells que pensen que l’adoctrinament és l’únic mètode eficaç per convertir els humans en perfectes ciutadans. Es pot, ara i ací, ignorar del tot la naturalesa natural dels humans. Es pot afirmar, impunement i irresponsable, que “la violència no és natural, és cultural”. I tanmateix, la biologia evolutiva i la neurociència ens indiquen, amb eines i dades aclaparadores, el contrari. És més, sols estudiant i incorporant aquests fets fonamentals al bagatge intel·lectual del pensament contemporani, podrem aconseguir modular, preveure o encaixar les col·lisions amb la nostra part més bèstia. El filòsof Peter Singer és rotund: “qui és cec als fets de la naturalesa humana, s’arrisca al desastre”.
L’escrutini de comportaments humans complexos no és gens trivial. Tampoc en sabem tant, encara, del funcionament d’eixe òrgan intrigant que és el cervell humà. Ni del seu funcionament actual, ni de l’emergència de les qualitats intel·lectuals durant la nostra història evolutiva. Adolf Tobeña, no obstant les dificultats, s’atreveix a pensar evolutivament un fenomen excepcional i cruel: per què alguns humans són capaces de morir i matar per un ideal? En una versió extrema del patriotisme sanguinari o del fanatisme religiós intolerant, per què hi a persones que se suïciden intentant matar quants més congèneres millor? Amb premisses evolutives i neurocognitives, Tobeña ordeix les seues hipòtesis de treball a “Màrtirs mortífers”.
L’autor parteix de les arrels biològiques de la lleialtat i les bases neurocognitives dels senyals d’identificació grupal. Tot plegat seria un brou de cultiu fecund per a la proliferació vigorosa de fanatismes, sectarismes i integrismes, catalitzadors implacables de la confrontació entre grups que es reconeixen com a diferents. Ací actuarien com a reforçadors potentíssims tots els additius doctrinaris que vulgueu: morir i matar per Déu, per la pàtria o per la classe obrera. L’autor s’endinsa també en els perfils neurocognitius característics dels líders fanatitzadors i dels seus seguidors fanatitzats. I ens va mostrant, amb cura i equilibri, les dades que aporta la ciència. Cal advertir que ens trobem en territoris en desenvolupament, molt provisionals. Però l’autor convenç quan fa el panorama d’eines rigoroses i potents per a l’estudi biològic de les relacions entre doctrines combatives i la decisió de fer-se màrtir matant.
Pels aniversaris dels 11S, dels 11M i d’altres que de segur en vindran, tornaran les anàlisis epidèrmiques, sentimentalistes o ideologitzades, justificadores de més dolor humà i de venjança,… I tanmateix, la lliçó de Tobeña continuarà tan clara i rara com la dita de Kant. O ens atrevim a pensar evolutivament o, per sempre més, ens continuem arriscant al desastre. En això no ens ajudarà cap Déu. Nosaltres, humans, som els únics animals que podem triar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!