“París és un espai de primavera i de tardor, per veure com naixen les flors als parcs, o seguir el vol de les fulles que han anat mudant cap a colors fatigats.” He tornat i he viscut per uns dies l’esclat de la primavera parisenca. Alhora constate que els problemes de fons de la recerca francesa continuen monòtonament palpables.
La meua arribada a la vall de l’Yvette coincidia amb la Pasqua de Ressurrecció i l’espectacle d’una explosió efímera de rosàcies per tot arreu, m’acompanyà durant diversos dies. Venia a recuperar treballs inconclusos del meu sabàtic: deu hores de dedicació diària i llargues converses al cotxe o a taula amb els col·legues. El repàs de tots els temes, que ja havien omplit les tertúlies de l’any anterior, em confirma que segueixen sense satisfer-se les grans reivindicacions del moviment “Sauvons la Recherche” . El govern Raffarin sembla un especialista en malabarismes per entretenir la situació sense resoldre cap dels problemes greus. I damunt tractant de fer veure que es tenen en compte les peticions de l’esmentat col·lectiu. El passat 9 de març es repetí un any després la gran manifestació a París per palesar que, d’això, res de res.
La recerca a França és una estranya combinació de precarietat i opulència. Alhora que els edificis antics pateixen una deixadesa impactant i el manteniment és quasi imperceptible, la massa crítica de recercadors i de mitjans es manté. Però amb unes tendències que fan presagiar que la cosa s’acaba. Fins ara, el sistema s’enriquia amb investigadors propis i estrangers, però comencen a notar-se indicis de dificultats per a introduir-ne al mateix ritme i renovar-ne ni que siga les baixes per jubilació. És cert, nosaltres estem ordres de magnitud pitjor: la darrera concessió de beques doctorals del govern valencià és la constatació trista i deplorable que anem molt malament. I les fabuloses dificultats per trobar eixides als investigadors contractats (els anomenats “Ramon y Cajal”) són antològiques. De moment, només els guanyem un mica en infraestructures, pagades amb diners dels fons estructurals europeus… i què passarà en el futur immediat, quan ja no disposem d’aquests recursos? Potser les parets esvorancades i la brutícia pels racons dels seus edificis siga una metàfora del nostre demà. La burocràcia és palpable i el centralisme arriba a ser asfixiant. Les xarxes de poder i d’influència, l’amiguisme i els tics mafiosos, esgarrifen. La manca de transparència en moltes decisions sobta. En tot això, potser també els podem guanyar…
Visitem un parell de llibreries: l’esclafit Einstein competeix amb el Verne. L’energia editora resplendeix per totes les prestatgeries. Per davant dels “bouquinistes”, de gaidó veig “L’évolution créatice” d’Henri Bergson (edició 118ena!)… i cau. Descobrim el jardí japonès annex al Museu Guimet i ens admirem davant dels dibuixos eròtics de Gustav Klimt, al museu Maillol: ens queda ben clar quina part de l’anatomia femenina l’interessava més al senyor Klimt. Formatges i foie-gras se’ns mostren generosos al mercat de Saint Charles…
Arriba la Pasqua de Sant Vicent i m’acomiade de “la transparència plena de finor de les places obertes i l’elegàcia del bulevards”. Dels castanyers trenquen milers d’àpexs verds, tibants, lluents.
A la Cité Universitaire he rellegit Ferran Garcia-Oliver, “París particular” (Ed. 3i4, València, 1993), d’on he agafat les cites.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!