Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
El cop de l’estat contra el govern de la Unidad Popular presidit per en Salvador Allende, l’11 de setembre del 1973, va motivar una fonda reflexió al Partit Comunista Italià mitjançant la ploma del seu líder Enrico Berlinguer (…)
Una reflexió que amb d’altres procedents del propi PCI, van donar lloc a un fenomen complex que un periodista italià va batejar amb el terme d’eurocomunisme.
Terme polièdric, d’origen periodístic, que venia a identificar determinades pràctiques o propostes dels partits comunistes d’Europa occidental, com ara:
. Un socialisme construït a partir de la democràcia. Altrament dit, sense democràcia no n’hi ha pas, de socialisme.
. Una actitud crítica i distant amb els règims mal anomenats socialistes de l’est europeu, l’URSS, la Xina i Cuba…
. L’accent en la democràcia interna del partit…
Val a dir que, entre nosaltres, i a escala internacional, un dels que més va assumir-ne tot això fou el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Un partit que mantenia estretes relacions, preferents, se’n deia aleshores, amb la Lliga Socialista d’Eslovènia liderada per en Milan Kucan i la federació del Piemont del Partit Comunista Italià.
Cal dir, però, que el terme si bé va servir, en termes d’imatge i màrqueting polític, per popularitzar-ne determinades qüestions, amb el temps va esdevenir un veritable calaix de sastre.
Per uns, singularment el prestigiós filòsof Manuel Sacristán, la confirmació de la renúncia a la revolució dels PC, la constatació d’una derrota històrica de les esquerres, l’embolcall de meres pràctiques socialdemòcrates de gestió del capitalisme.
D’eurocomunisme n’hi havia, es deia, d’esquerres i de dretes. Ho eren el representat per en Pietro Ingrao i en Giorgio Napolitano –actual president d’Itàlia-, a Itàlia, el d’en Manolo Vázquez Montalbán i Jordi Solé Tura, a casa nostra… Tot plegat un mar de dubtes i confusions sense fi…
El cas és que, a can PSUC, la bandera eurocomunista va servir per desfermar la mare de totes les batalles: el 5è congrés del partit el qual acabà amb la victòria de l’esquerra interna, que poc després, i per pactes de palau, donà pas a què els perdedors en resultessin vencedors. Un any després el PSUC s’autodestruïa goludament i tossut en un mar d’escissions, abandons, i una sagnia inacabable.
Per cert, i quant a la reflexió del gran Enrico Berlinguer, el catòlic líder comunista venia a dir que era mala cosa que una majoria esquifida, d’un 51%, en fos prou per obrir transformacions fondes i irreversibles en les societats. Més encara, una tal i curta majoria n’era generadora de ruptures i blocs estancs i en confrontació… Segons que sembla, i dit ràpidament, el cas xilè, l’hi va donar la raó, al caro, molto caro company Enrico…
(mentre parlava, es va sentir indisposat i va patir un infart cerebral que el va dur a la mort)
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!