Pere Meroño

El proper 1 de novembre és responsabilitat de tots els sobiranistes de no afeblir les nostres posicions i consolidar l’espai polític. És cert que hi ha un gran desengany i un gran desencís ja que l’última dècada no ha significat cap mena d’avenç en la reconstrucció nacional sinó que, per contra, hem arribat a la paret i no hi ha possibilitats legals per saltar-la i, una vegada i una altra, hi topem.

L’Estatut, en el qual nacionalistes i sobiranistes havien posat moltes esperances, cada dia que passa demostra el seu gran fracàs i col·loca el sobiranisme en la disjuntiva de la resignació i l’acceptació del marc espanyol o la renúncia per sempre més a noves operacions de frustració estatutàries. Catalunya, els Països Catalans, han fet grans esforços per configurar un Estat espanyol diferent, fins i tot hem escoltat els cants de sirena pseudofederalistes, però ara i adés han resultat un fracàs, perquè no hem entès que a Espanya i els espanyols els està molt bé el seu Estat i no pensen canviar-lo i encara es pregunten, dia rere dia, perquè haurien de fer-ho.

Davant d’aquesta disjuntiva, l’1 de novembre els catalans i les catalanes que vulguin assolir el risc d’anar més lluny i de ser normals a Europa hem de votar aquella opció o aquelles opcions que aposten per la lliure determinació. Cadascú de nosaltres, doncs, ha de ser responsable amb el seu vot, que també pot servir per castigar aquells que ens volen mantenir en la gàbia de l’Estat de les autonomies o a aquells que ens volen vendre a canvi del poder.

(Editorial de “Tribuna Catalana”, publicat avui 27 d’octubre de 2006, amb el contingut del qual hi combrego )

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!