Pere Meroño

Aquests dies m’ha vingut al cap Uruguay (i no sé per què, o potser si que ho sé). Anys 80, jo militava al PSC (mai no agrairé prou als socialistes la formació i orientació rebuda- i treballava a Ràdio Ciutat de Badalona, i vet aquí que un dia conec a en Nelson. És un obrer de mitjana alçada i prim, amb ulleres de carei, i milita al Partit Socialista de l’Uruguay, i és exiliat a Catalunya per culpa de la remaleïda dictadura militar que assota el seu país (…)

Amb ell, mantinc sovintejades i llargues converses sobre l’esquerra, el socialisme, el comunisme, el Frente Amplio, en Liber Seregni i tutti quantti.

Alguns noms propis, i unes sigles, em porten a la República Oriental de l’Uruguay, un país fundat, en part, per catalans (de Sitges; la nissaga Batlle).

Batlles

El primer Batlle és en Josep Batlle i Carreó, empresari del Montevideo colonial, nat a Sitges, i és maridat amb Gertrudis Grau i Font.

El segon es Lorenzo Batlle, nascut en 1810, militar i president de la República entre 1868 i 1872, és figura destacada del Partido Colorado (on per cert milità l’uruguaià Sancho Gracia, actor espanyol que feu famós el bandoler “Curro Jiménez”). Batlle va ser ministre de Guerra i Marina.

Darrera d’ell hi hagueren altres Batlle famosos: José Batlle y Ordóñez (periodista i president de la República en 1903 i en 1910); Luis Batlle Berres, president de la república en 1947, i Jorge Batlle Ibáñez, president de la república l’any 2000.

A més, encara es parla del “batllisme” com a referència política. I membres destacats del Partido Colorado, i del Frente Amplio –esquerra- se’n declaren partidaris.

Rodney Arismendi

Carismàtic líder del totpoderós Partit Comunista-PCU al qual ingressa en 1930. Rodney va ser dirigent estudiantil, escriptor, periodista, i intel·lectual. A ell se li deu la unificació sindical plasmada en la CNT (Convención Nacional de Trabajadores), i la creació de la primera plataforma unitària de l’esquerra: el FIDEL (Frente Izquierda de Liberación) en 1962. La seva filla Marina, va ser-ne líder, també, del PCU.

PCU

Va ser gran i influent però la desaparició de la URSS el deixà ferit i molt ferit. Tot amb tot, manté sigles i estructura, per bé que durant la major part del temps, sempre concorregué a eleccions en coalició i amb plataformes unitàries. La darrera d’elles va ser la “Lista 1001”.

Liber Seregni

General, un dels fundadors del Frente Amplio (amb socialistes, comunistes, democristians) en 1971. Abans va ser del Partido Colorado. Va comandar les potents guarnicions de Montevideo, i San José. Va obtenir per a l’esquerra el 18% dels vots l’any de la seva creació. El general Seregni va guanyar el Premi Lenin de la Pau en 1982.

Reynaldo Gargano

Els militants del PSC coneixíem els anys 80, i a bastament, a en Reynaldo Gargano, dirigent socialista uruguaià exiliat a Barcelona, membre i dirigent del socialisme català, i que en tornar al seu país assumí el liderat del PS d’Uruguay, i la candidatura a la presidència de la República.

Tupamaros

Va ser una força político-militar, en part legal, en part clandestina, d’esquerres (d’entre 6.000 i 10.000 militants) que triomfà quan es va dissoldre. Efectivament, va créixer tant els anys 60 i 70, que el potent PCU després de criticar-los no tingué més remei que tolerar-los i conviure-hi. Durant els 90, bona part dels seus líders (José Mujica (un cognom basc sorgit de la vila de Mújika), Raul Sendic…) i militants van integrar-se, amb partit propi, al Frente Amplio. Des de fa uns anys, en són la força hegemònica, dins de l’organització frontista.

 http://twitter.com/perermerono

 CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!