Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Fa dos diumenges (…)
la gentilesa d’una companya em va permetre assistir a un espectacle ben bonic i vigorós.
Fou a la sala 2 Oriol Martorell de l’Auditori de la capital catalana, una veritable bombonera. Amb un públic adult tirant a gran. I amb l’actuació de la Banda Municipal de Barcelona.
El director, en aquest cas convidat, en Salvador Brotons.
Dues parts integraren el programa.
I part
Amb peces d’Eduard Toldrà (La maledicció del comte Arnau) i d’Enric Morera (Tassarba. Escena de dansa del foc)
II part
Nikolai Rimski-Kórsakov (Scheherezade, op. 35…)
Val a dir que la Banda, molt rejovenida, va sonar molt i molt ben. No cal dir, també, que això va ser degut, a més de la qualitat del conjunt, a la direcció de l’experimentat director convidat.
El comiat final de 10 minuts, amb forts aplaudiments, i les paraules d’en Brotons –encoratjant l’assistència a l’Auditori, als concerts- posaren un bon punt i final a la magnífica sessió matinal.
Vull cridar l’atenció, més enllà del que acabo de dir, a l’enlluernament que em va provocar l’atenció acurada que vaig dedicar als moviments i gestualitat, del, sens dubte, gran director.
Es un homes encara jove, de la quinta del 59, com un servidor, més aviat alt, prim, atlètic, amb un pentinat que em recordava, lleugerament, el d’un conegut locutor de televisió. Amb un somriure entre murri i generós.
Les entrades i sortides, ben teatrals, alçant un braç alhora que mou la mà, amb el cap acotat i adreçant un somriure de cap a cap, al respectable. I els moviments, que em dieu dels moviments: moments de veritable levitació, marcant el compàs amb les mans, els llavis. O els frenètics biografia de la Montserrat Roig, talment com si clavés una espasa. Moviments seguits, fil per randa, per la banda, i per tots i cadascun dels seus membres, als quals s’hi adreçava de forma personalitzada…
Fet i fet, em va semblar un espectacle fascinant. Enlluernador.
PS. No n’estic orgullós, però haig de confessar que aquesta és la segona ocasió que giro visita a l’Auditori. La primera va ser amb motiu de la meva quan vaig entrevistar-me amb el director de comunicació d’aquest equipament, el periodista i escriptor Xavier Febrés, marit, alhora, de la també periodista i escriptora Patrícia Gabancho. La conversa amb en Febrés? Ben profitosa i eloqüent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!