Pere Meroño

Hem viscut mesos agitats, no té dubte. I de gran dinamisme. De confusió. On l’esperadíssima clatellada estatutària i la gran força de la gran manifestació va incentivar el tombant camaleònic de les diverses formacions. El cas és que la proximitat electoral han facilitat que cadascú torni allà on hi era abans dels sotracs (…)

Reforma constitucional, clamen els socialistes. Sabedors, per força, que una tal reforma encara ens duria més enrere, com ha passat amb l’estatut. Fet i fet, la Espanya d’avui no és pas la dels anys de Transició –li queda lluny el franquisme, no està per brocs reformistes, i encara menys federals. Però no hi tenen altre opció. Reforma i federalisme; són els únics a Espanya que ho diuen. Ningú més. Estan sols i aïllats, però, compte, són un partit amb una gran força social i territorial que encara té molt a dir i a fer.

Estatut, sí, diuen un dia si, altre també, els d’Iniciativa Verds. Cal agrair-los, igualment, la claredat. Les proclames autodeterministes, l’herència de Nacionalistes d’Esquerra i de l’Entesa els hi queda ben lluny. I a més gosen parlar d’un referèndum –no gens volgut, amb tres opcions, quan només n’hi ha dues!

A Convergència, obligada a fer més equilibris que ningú, i força hegemònica del camp nacional, amb diferència, no li queda altre que treure’s del barret el conillet del concert econòmic. També hi juga amb la perspectiva d’una reforma, d’un canvi, que apareix com inviable. Inviable per manca d’aliats, per raó d’un canvi no pas de conjuntura sinó de temps històric: a Espanya ja li agrada ser com és, com està estructurada, i les novetats en termes institucionals i autonòmics no li abelleixen pas gens ni mica.

I en el camp independentista hi ha Esquerra encara forta però perdent progressivament consens social i electoral, la incògnita de Solidaritat –per ara la força més activa i en progrés, Reagrupament, i una CUP reduïda al món local.

En resum, i sense voluntat de capgirar les coses, tenim dues grans opcions en termes nacionals: la que accepta i defensa l’actual règim juridicopolític i les difícils reformes –hi calen l’acord dels dos grans partits espanyols i espanyolíssims PSOE i PP, i quòrums i majories molt reforçades, o optar per una nova institucionalitat, per un estat propi que no encaixa, esclar, dins del règim actual i que costarà tan o més que les reformes institucionals que proposen els partidaris de la conjunció Constitució-estatut.

Tot això, canten les enquestes, enmig d’una expectativa ben clara de canvi de majoria al Parlament de Catalunya i amb la incògnita de quin espai institucional assolirà la nova alternativa per la independència d’en Joan Laporta.

Alguns es demanaran com queda l’eix esquerra-dreta. I la resposta és que molt i molt desdibuixat per dues raons: l’escassa, la migrada diferència entre ambdós pols polítics en termes programàtics i d’acció de govern, i la preponderància, que anirà creixent, de l’eix nacional Catalunya-Espanya.

 
CAT ’06  La nit dels somriures glaçats
 

Josep Pallach 1920/1977

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!