El Mont
No és el món
Independentiste i de dretes.
Un espècie que semblaria no te dret a existir dins la biodiversitat catalana. L’apropiació dels plantejaments independentistes per part dels que es consideren d’esquerres, o progressistes com es defineixen ara, no deixa de ser una realitat que no ajuda gens a la generalització dels plantejaments sobiranistes.
Darrerament les CUP varen refusar unir-se a un projecte transversal independentista, argumentant el seu perfil d’esquerres. I sembla que és una actitud força comuna, entre els que…..
es consideren d’esquerres, la de refusar per sistema qualsevol actitud que els comportaria anar de bracet d’un que consideren de dretes.
La independència de Catalunya o de qualsevol nació, no és ni ha estat mai, una questió de dretes i esquerres. El sentiment nacional és transversal o no és.
Si els catalans volem caminar realment en direcció al ple reconeixement nacional i la independència, ho tenim que fer junts, siguem de dretes, d’esquerres, de centre o d’una altra galàxia.
Per la Independència, l’actual model i els discursos polítics de les actuals formacions han esgotat el seu recorregut. Ara ja no poden donar més del que fins avui han donat.
L’independentiste d’esquerres ja es prou conegut, ara només cal que l’independentiste de dretes surti de l’armari, i uns i altres uneixin esforços. Ara no toca ser de dretes o esquerres, ara toca decidir, o Catalunya o España.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dispensa, vols dir que la corona de l’escut no és la borbònica?
Salutacions.
i tant que és també una qüestió de dretes o esquerres
al noster país la dreta independentista fins ara no ha existit mai, hi ha hagut esquerra independentista, catalanista i també sucursalista, però la dreta sempre ha estat pel pacte amb espanya o directament per l’ubniformisme més absolut
i no és casualitat, malgrat la propaganda (de dretes) les classes existeixen, i sempre ha anat bé a la dreta, que defensa els interessos de les classes dominants, el suport d’un estat fort per manetnir el seu domini i hegemonia política, encara que després lamentessin al repressió cultural
per això la dreta va donar suport a primo de rivera, i bona part d’ella també a Franco, i durant la trasinció al règim autonòmic
això el les classes populars catalanes ho han sabut des del famós “visca Macià, Mori Cambó!”
i per això, malgrat les procalmes de saló d’algun outsider, o l’estarrufament nacionalista necessari per desgastar erc per la seva fallida aposta pel el tripartit, tots sabem que quan la dreta catalana torni al poder, s’haurà acabat tant sobiranisme regional i tornarem a l’encaix amb espanya de sempre
Com sota al cel n’hi de tots colors,
Respecte a progressistes: Jo sóc algú que s’ha definit d’esquerres, es defineix d’esquerres, i si més no per ara no pensa canviar. Al que no puc parlar per altres que facin veure i no siguin.
I sent d’esquerres crec que ara si és el moment de fer una gran plataforma/partit/agrupació/colla/elnomquesigui per guanyar les eleccions i fer un tomb a la situació.
Després, menys de cinc segons després, ja tots anirem per la nostre banda i defenserem les nostres idees. Ara per ara, veig com tu clar que només toca una opció que és anar units.
Transversal vol dir que l’estat aquest q hem de construir és un estat capitalista oi? perquè això ja es dona per suposat… És aquí on la CUP discrepa. Fem una cosa, acordem que l’estat que costruirem serà socialista, llavors ens adjuntem i aconseguim la independència i llavors que cadascú defensi el model econòmic que vulgui, fins i tot la possibilitat de passar de socialista a ultraliberal, no hi ha problema. Però pq sempre hem de partir d’un model capitalista fracassat?
L’independentisme no té absolutament res a fer mentre se l’apropiin gent com els de la CUP, que en lloc de estar a favor d’una societat moderna i democràtica, basada en la llibertat individual i la iniciativa privada, i per tant òbviament capitalista (com l’anglesa, la nord-americana o l’holandesa), s’entesten en cabòries cubanes.
Es tracta però d’un costum molt català: la funesta mania de voler quedar bé. Per quedar bé hi ha gent que es passa al castellà a la segona frase; per quedar bé a la barra del bar amb els amics es defensen dictadures latinoamericanes com la cubana o la venesolana. Fins que no s’acabi això no hi haurà remei.