El Mont
No és el món
Déu al bus.
Sembla que ara s’està posant de moda, fer propaganda sobre les avantatges de creure en l’exitència, o no, de Déu. Cal suposar que els creients, tan els que creuen amb Déu com els que no, tots són creients al final, tenen ganes de conquerir més quota de mercat.
La disputa divina, en els espais públics de publicitat, no sembla que persegueixi altra finalitat que la de captar més…….
adeptes a la causa. Sigui pels creients del No, com pels creients del Sí. Una disputa nova en les nostres contrades, però amb llarga experiència en altres mons de Déu, o de qui siguin.
Pot ser les circumptstàncies actuals ens hi han portat, o sigui pel que sigui, cada dia ens acostem més als comportaments de les societats anglosaxones amb una tradició d’una església catòlica més fragmentada, i on la publicitat forma part del sistema.
Siguin els que creuen amb l’inexistència de Déu, com els que creuen amb ell, la finalitat publicitària és la mateixa. Desgastar al contrari i atraure adeptes a la causa. Amb quin objectiu ?, aquí la resposta és més complicada.
Sigui amb l’objectiu que sigui, defensar l’inexistència o l’existència de Déu, en els temps que correm no deixa de ser una manera mística d’escapar de la realitat que ens envolta. O dit més clar, una manera de distreure el personal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al poder li molesta qualsevol tipus de creència que puga escapar al seu control e interesos.
Quan les qüestions es trauen de context s’arriba a pràcticar l’exhibició més barroera i coenta des de l’orgull gay fins ‘los obispos i cardenales espanyoles, exhibint-se pel mig dels carrers de la mateixa forma coenta i barroera.