Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Mango, la primera empresa tèxtil catalana, viu un moment dolç. En plena crisi, creix a velocitats inusitades. Però el camí no ha estat fàcil. Del 2007 al 2011 l’empresa va viure moments delicats i va reduir el seu benefici de manera significativa (…)
El director general de la companyia, Enric Casi, explica obertament tots els perquès, ara que, segons diu, ja estan corregits. I hi confia, perquè és atrevit en els pronòstics: d’aquí cinc anys facturaran 5.000 milions anuals, i d’aquí 10 anys arribaran als 10.000 milions d’euros de facturació, sis vegades més que el 2012. Per fer-ho, cal créixer a un ritme del 20% anual i, de moment, ho han complert.
Com han aconseguit facturar un 20% més el 2012, en plena crisi?
El 2011 vam fer diversos canvis. Teníem un tipus de roba molt ocasional, dissenyada més per a esdeveniments que per al dia a dia. Vam canviar el cap creatiu de la companyia, que tenia la mentalitat de fer articles molt glamurosos i d’estil boutique . I vam fer una col·lecció majoritàriament de peces per a ús quotidià.
I van anunciar rebaixes de preus.
Sí, però al final el marge ha estat el mateix, perquè no fem tants descomptes puntuals. En la publicitat també, fèiem catàlegs sense preus, o amagats. Ara hi surten ben grossos, perquè la gent ho pugui veure. Això ha creat més flux a les botigues i la gent hi compra més.
Un 20% més és una molt bona xifra, però van dir que esperaven créixer un 30%. N’estan satisfets?
Molt. Fins i tot a Espanya amb el consum deprimit hem venut més. Per això hem començat noves línies: Kids, per a nens, una de roba interior, roba esportiva, hem reforçat la línia He. També farem una cadena nova de roba jove i una de talles grans, però aquestes dues últimes seran com Touch i He, que queden fora de les botigues Mango.
Per què han abandonat el Brasil?
Hi teníem dues botigues i s’ha de tenir una massa crítica perquè sigui rendible. Volíem invertir en altres zones del món. Ens focalitzem més a la Xina, els Estats Units, França Itàlia, Alemanya…
Però el Brasil és un país en creixement.
Sud-amèrica, en general, no és un mercat gaire important per a nosaltres. Té moltes dificultats per al just in time . Les duanes són difícils i caben poques botigues en cada ciutat. Però és un mercat que no ha notat tant la crisi i el seguirem de prop.
Amb els canvis han obert un 70% menys de botigues. Per què?
El 2011 vam obrir la majoria de botigues en córners en centres comercials, que són mot més fàcils i barats. Com que fèiem un producte que anava dirigit a un altre sector del mercat, més mitjà, no competíem tant en preus i això convertia els córners en una bona solució. Ara estem competint rabiosament en preu amb Inditex o H&M. El sector mitjà no ven: Cortefiel, Adolfo Domínguez… aquestes marques estan arruïnades, per contrast amb les marques de la part alta del target , com Louis Vuitton. Nosaltres anàvem al mig i ens hem resituat a l’inici, roba per a tothom. Amb aquesta nova política pensem que ens convenen menys córners. L’any 2011 va ser un any de crisi perquè, entre altres coses, en vam obrir massa.
Quines altres coses?
Estàvem descentrats. La crisi al món anava augmentant i nosaltres anàvem fent la col·lecció com si no hi hagués crisi. Però aquest model només va funcionar fins al 2007.
¿I a partir d’ara creixeran al mateix ritme?
Esperem vendre entre un 15% i un 20% més cada any, créixer i consolidar les noves marques en un període de dos a tres anys.
Tot i l’augment de vendes, ¿la rebaixa de preus ha afectat el benefici?
Encara no tenim els resultats finals, però per tenir-ne una idea [el 2012], hem doblat el benefici de l’any passat [pel del 2011, que va ser de 63,3 milions d’euros]. Hem venut un 20% més i hem guanyat el doble. Per això estem tan animats. D’aquí cinc anys volem facturar 5.000 milions anuals, i d’aquí deu anys arribar als 10.000 milions [sis vegades més que ara].
A Catalunya hi ha un embolic legal per la llei d’horaris comercials. Quina postura tenen?
Nosaltres ens adaptem a cada comunitat. Si Catalunya vol fer una cosa, la fem. No actuem de lobi en aquest sentit.
¿Els ha passat alguna factura el procés sobiranista?
A la bossa hi posem Barcelona, perquè la gent preguntava si érem d’Inditex. Portem la marca Barcelona arreu del món i ens en beneficiem tots dos, perquè Barcelona és una marca molt rellevant i Mango també. És una simbiosi positiva per a tothom.
Però no li pregunten pel procés?
A mi no m’ho pregunten. En qualsevol cas és molt important situar Barcelona al món.
Després del cas a Bangla Desh, s’han plantejat canvis?
Tradicionalment no hem fabricat gaire a Bangla Desh. A la memòria anual s’explica detalladament on fabriquem i els processos molt estrictes que seguim. Vam fer unes comandes de prova en aquella fàbrica, que no s’havien ni posat en marxa. Ho lamentem molt, naturalment.
¿És possible un retorn de part de la producció a Catalunya?
De moment, no, perquè no ens surten els números. No podem fabricar a Catalunya. En el món cada país s’ha anat especialitzant en diferents coses i cadascú fa bé la part en què s’ha especialitzat. A Espanya fa 50 anys tothom cosia i ara no cus ningú. Al Japó va passar igual, i a la Xina ja està començant a passar. S’hi fabriquen coses amb valor afegit.
Últimament hem vist canvis en la cúpula de Mango. L’últim ha estat la jubilació de Nahman Andic. ¿En veurem més?
Crec que no veurem més canvis. Ell per edat s’ha jubilat. No és un canvi, estrictament parlant.
DANI SÁNCHEZ UGART
| Actualitzada el 11/05/2013
Diari ARA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!