Pere Meroño

“Calla, pobreta, calla. Deixà el portamonedes a terra, sobre l’herba. Era un portamonedes molt vell, molt brut. El full de níquel que cobria la tanca havia anat caient escrostonat i el llautó deixava olor de metall als dits “ (…)

Divendres 8 de juny. L’infant començà a xuclar amb avidesa i de mica en mica clogué els ulls… Féu un gran esforç per alçar-se. Li posà la pedra sobre el ventre i l’apropà a l’aigua… A la mare, una llengua glaçada li llepà el ventre i el pit. L’aigua se l’emportava.

Fil a l’agulla. Maria Lluïsa enfilà l’agulla de cosir, trencà el fil amb les dents, el nuà i es clavà l’agulla enfilada a la bata, sobre el pit… Era un treball fi que reclamava habilitat i paciència. Quaranta-dues hores a divuit francs… Estimava el seu ofici per moltes raons, perquè li permetia d’entreveure un univers de luxe i perquè mentre les mans li feien la feina soles, podia somniar.

Cop de lluna. Feia mitja hora que havien deixat la carretera i anaven per un camí vorejat d’herbes altes i de flors morades… – Sóc jo, el pare Michel. – Us porto l’home que vau demanar… No sé per què deu haver vingut, avui. El corb.

Nocturn. L’home que havia anat a encendre el llum tornà al llit, inquiet, i preguntà: Vols dir que… … Quatre fills… Sentí les mans d’ella crispades entre les seves. A la nostra edat… Que pàl·lida, que pàl·lida.

Nit i boira. Jo abans deia: fes el mort. Era quan encara no m’adonava que sóc una ombra. Ara callo… A mi van agafar-me a Bordeus, el dia 14 de març de 1943. Sis dies de presó francesa, set pallisses fins a la sang… Els dos primers cops són els més dolorosos. Abaixar el cap. Amagar la cara. Després, tant se val.

Orleans, 3 quilòmetres. Cada vegada que ella preguntava: És gaire lluny Orleans?, ell sentia que una ràbia sorda li pujava fins al coll; s’ennuegava i havia de tossir… – Els alemanys fa dies que ja són a París.

Paràlisi. La idea del suïcidi em fa sentir important i em redreço en el meu seient i miro Ginebra com passa… Parlaré sense parar de mi i no donaré res. Paràlisi sóc jo.  Però les mans quedaran buides perquè la veritat no la diu ningú i a més és esmunyedissa.

Mort de Lisa Sperling. On son els enamorats?, deia el meu marit cada dia, quan entrava a casa. Els enamorats érem el meu fill i jo. Sempre, sempre junts.

Vet aquí un tast, servit amb permís de la senyora Rodoreda, dels seus contes. Potents, enlluernadors, de rica i detallista prosa. Amb un rerefons d’amargor, de tristesa, de malenconia, de tragèdia. Un si és no és de tristor fosca i fonda. N’hi trio dos: Nit i boira i Paràlisi. Aquest segon una mena de monòleg interior, amb puntuació mínima. Extraordinàriament condensat. La Rodoreda en brut i en canal.

Una anotació: la Rodoreda em recorda molt la Montse Roig i vice versa –l’obra completa de la qual vaig llegir-me per tal de fer-ne el llibre-biografia que l’hi vaig dedicar.

Incommensurable escriptora, la Mercè Rodoreda.

. Contes. Mercè Rodoreda. A Narrativa catalana de l’exili. Galàxia Gutenberg.

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!