Pere Meroño

El cas d’en Toni Cucarella, company blocaire i escriptor, el qual ha deixat córrer, per ara, totes dues coses, planteja un seguit d’interrogants per qui ens dediquem a aquesta folla passió d’escriure.

Abans de tot, un parell de referències personals a en Toni. N’he llegit el penúltim dels seus treballs (“Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts”), un llibre excel·lent, i una veu, la seva, original, singular, molt propera al camp memorístic, amb un gran sentit de llengua, i atracció per l’oralitat i la vida de les classes treballadores.

La segona, diu ell que no hi ha manera que, al Principat, la seva obra sigui prou llegida. Que som un país de compartiments estancs. És cert, i diria més, tots els escriptors, tret de pocs, som escriptors locals –què més voldria, jo, que ser llegit a València, i a Perpinyà, i a Ciutat de Mallorca…-. Escriptors afincats en un territori físic, temporal, i social. I això, vatua l’olla, no és pas dolent.

Diuen, i diuen bé, que la primera obligació d’un escriptor és ésser llegit. Hi estic plenament d’acord. La popularitat, no obstant, no és pas empresa fàcil ni planera. És més: hi tens tots els números per no sortir del gheto dels autors poc publicitats i llegit per minories molt minoritàries. Tant hi fa.

La llengua. Un altre assumpte, crec que és legítim, des de la perspectiva d’escriptor, d’emprar la llengua que vulguis. Això, igual que afers com ara la tècnica, l’estructura, el model de llengua, l’estil… són decisions de que afecten, estrictament, la seva sobirania, irrenunciable, com a autor. Català, castellà, anglès. Tant se val. És cosa seva.

Fet i fet, publicar no és gens fàcil ni senzill. Cada llibre, no us ho podeu imaginar, és una lluita contra el silenci, la incomprensió, i contra el teu propi desànim. I d’una manera o altra, sempre ets a pic de deixar-ho córrer.

Encara que siguis una autora o autor molt local. Poc llegit i menys citat. Que escriguis en la teva llengua o en una altra, o en totes dues. Que et costi déu i ajut que et publiquin. T’has de seguir creient un Déu que cerca l’obra perfecta. Que no mor. I la teva ambició i la teva autoexigència no ha de tenir límit. Tampoc el teu sentit crític, tocant sempre de peus a terra. I la capacitat, no la perdessis mai de la vida, de saber quan ets a punt d’espifiar-la.

Poc o molt llegit o publicat, la segona, no serà la primera?, exigència d’un escriptor és fer una feina de qualitat, important, de gruix. I de fer-ho tant com puguis. Sabedor que, ai!, la fita resta ben lluny de les teves possibilitats. I que cada nou llibre és ben lluny d’allò que voldries expressar i dir.

PD. I au, Toni, no ens deixis i torna aviat. Els teus patiments, angoixes, planys, també són els nostres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!