A banda de qüestions epidèrmiques, de declaracions altisonants, de frases repetides i grapejades, el que té força importància per al nostre futur com a poble és la capacitat de pensar i, sobretot, de repensar-se en termes nous, més propers a les noves realitats, en termes més oberts, crítics, omnicomprensius. Des d’aquesta perspectiva té una importància notable la peça oratòria, el discurs d’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans de Salvador Cardús el mes passat (…)
Hi ha metàfores, diu el pedagog terrassenc, nascudes, alimentades i consolidades en circumstàncies de resistència política i que són culpables que els catalans haguem quedat atrapats en un relat sobre nosaltres mateixos.
I a partir d’aquí en fa tot d’afirmacions de gran calat:
. Fer les arrels no en el passat, sinó exactament el contrari: el futur.
. Allò que proporciona futur és la capacitat d’arrelament, amb independència de l’origen.
. Tots som immigrants i per tant tots ens hem arrelat.
. Es tracta de fer de la immigració un lloc de memòria del catalanisme.
. Cal posar fi a la immigració com a estrangeritat amenaçadora i a la identitat com una essència.
. Hi ha metàfores que més que ajudar-nos a pensar, ens pensen elles a nosaltres i ens fan esclaus d’aquesta particular por a la llibertat nacional en la qual vivim actualment i que s’expressa en una profunda i patològica manca de confiança en nosaltres mateixos.
. La identitat nacional és epidèrmica: s’ha de desterrar el debat de crisi d’identitat, que no fa altra cosa que accentuar-la.
. La identitat, conclou Salvador Cardús, s’ha d’entendre com una pell, un contenidor d’elements diversos.
Sense anar més lluny, el meu cas: ancestres procedents de Valladolid i de Cantàbria; de parla familiar castellana; amb un cognom que és tota una tarja de presentació; que hi ha estones i moments, com en deia, segons vaig consignar fa uns dies, en “Totxos, Totxanes i Maons”, que jo també em sento una mica espanyol.
I que n’estic influenciat, xop, adobat, de forma íntima i perceptible, per la cultura castellana. Que em reconec d’identitat múltiple: català, badaloní, del cinturó metropolità, el món lusità, el francès, l’italià, el marxisme…
Que no hi sento cap odi, cap animadversió, contra Espanya i allò espanyol. Ben al contrari.
Fet i fet, el futur d’aquest país, la victòria en un referèndum per la llibertat, contra l’esclavatge, consentit, el farem, gràcies, en bona mesura, als qui se senten i són espanyols, hi parlen la llengua de Cervantes… I que quan siguem lliures no tindran perquè renunciar a les seves senyes d’identitat, ni llengua, com jo mateix no hi estic disposat a renunciar tampoc a les meves.
I, francament, no veig quina contradicció hi ha; comptat i debatut, sobre maridatges, identitats, orígens, no hi ha veritats immutables i cadascú cuina els plats al seu gust.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. La fotografia mostra un element capital de la meva geografia humana i personal; el paradís de fàbriques fumejants que varen poblar la meva infantesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo hem sento espanyol del tot, quan crec que no deuria sentir-n’em, sense traïr la meva forma de ser espanyol.
I que res més adient que la independència per sentir-me més espanyol de debó i sense complexes i d’uns altres espanyols que no els deixen ser un espanyol com cal.
…un conglomerat de coses inconnexes, perquè ens anam fent, i allò que es va formant al llarg del temps -tot i que sia una única persona- no es pot donar mai per tancat. Jo som d’origen mallorquí-català pels quatre costats, però al meu parer hi he anat afegint -al meu origen- un munt de petits detalls que m’han anat fent allò que ara som: l’essència, el Ser -o, millor, el ser- cada vegada em sembla que és més accesori…Les identitats…La fotografia em sembla molt bona…Subscric tot el que diu S Cardús. Una forta abraçada amb el desig d’un bon Nadal des de les illes oblidades!
Benvolgut Pere,
Allò de “quan siguem lliures [els que se senten espanyols] no tindran perquè renunciar a les seves senyes d’identitat, ni llengua” no és creïble.
O, si vols, em sona a promeses electorals com la de Zapatero amb l’estatut. Un cop al poder, es va oblidar, però la gent el va tornar a votar; un cop assolida la independència, aquestes promeses caurien en l’oblit, sense cap cost electoral, car molts castellanoparlants s’afanyarien per situar-se d’alguna manera en un estat català on no hi hauria possibilitat de tornar enrere, és a dir, de tornar a formar part d’Espanya.
Salut!!!!