Pere Meroño

Si al principi el nom de la Charo va estar lligat al del presentador Joan Viñas i a Televisió Espanyola, en el camp radiofònic ho va ser amb en Salvador Escamilla (…).

L’Escamilla era un jove valor de l’escena catalana que va rebre, de la mà d’en Manuel Tarín Iglesias, director de Ràdio Barcelona, l’encàrrec de fer un programa en el que l’actor i més tard cantant d’Els Setze Jutges, havia de xerrar, cantar … tot fent de xouman. Així és com el 13 de gener de 1964 naixia Radioscope. Un programa diari, només els feiners, i en directe, a través de la cadena Catalana-Balear, emissores de Ràdio Popular, la xarxa de Ràdio Espanya, en retransmissió conjunta amb Ràdio Barcelona.

Després de mirar d’esbrinar coses i lligar caps resulta que no fou pas Radioscope el programa on la Charo hi va concórrer, sinó “Club juvenil”. Espai adreçat a tota la quitxalla de Catalunya. En ell varen prendre part, entre molts altres, en Ramon Pellicer, en Màrius Carol, la Teresa Berengueras … i segons en Pellicer, potser també en Fernando Collado, la Maitri Borau, la Marta Puèrtolas, l’Ignasi Serra, i tot un seguit de cantants i compositors d’aleshores.

• La meva germana és dissenyadora tèxtil i feia un espai en el “Club juvenil” anomenat “El retrovisor de la moda” –qui ens parla és el periodista de TV3 Ramon Pellicer-. La secció tractava de comentar amb en Salvador Escamilla la mena de roba que es portava en determinades èpoques. Una vegada hi va parlar de la minifaldilla de la Mary Quant i la censura -molt activa en aquella època en les emissions radiofòniques- li va impedir descriure amb normalitat la peça de roba en qüestió… Delirant! Doncs bé, els dissabtes jo l’acompanyava als estudis de Ràdio Barcelona com a espectador. Una tarda en Salvador li va preguntar a la meva germana si jo m’atreviria a protagonitzar un altre espai en el programa. La idea em va encantar i vaig començar cada dissabte a descriure un joc infantil d’aquells que tenien lloc als carrers i a les places. A mi també –continua el periodista- la censura em va impedir parlar d’aquell joc que consistia en colpejar “aquell lloc que hi ha a la part baixa de l’esquena”. “Picar culs”, vaja… Eren els anys setanta però no et sabria dir si el 71 o el 72… I anava acompanyat de la meva germana i la meva mare, tota estarrufada a les butaques de l’estudi… I no va ser una sola visita, sinó un munt de dissabtes. Jo era dels més petits juntament amb la cantant Maria Cinta, crec recordar.

• El programa es feia al “Toresky”, fins que, seguint l’Escamilla, hi va recalar a Ràdio Miramar. En un estudi força petit. I sense públic. Li demano a en Pellicer, què pretenia i quina n’era la dinàmica, del programa:
  
• Era un programa d’una banda destinat a trobar nous talents radiofònics: per això hi havia seccions que parlaven de música, d’arts escèniques, de moda… portades per nois i noies no professionals que miraven d’agafar experiència i obrir-se camí en aquest món. Aleshores les úniques pràctiques de ràdio només es podien fer a Ràdio Juventud, i no com ara, a la universitat i a les emissores de la xarxa local. D’altra banda, l’espai pretenia captar una audiència juvenil tractant aquells temes que presumptament els interessaven. Durava una hora i es feia – conclou el nostre informant- els dissabtes a la tarda.

Ràdio Barcelona. Anys seixanta. En Salvador Escamilla. Altre volta l’acordió. Per aquella emissora, hi deambulà, doncs, la Maria del Rosario Endrinal Petite. Una nena com qualsevol altra. Plena d’il·lusions i esperances. Charo, pobra tendra dolça i somiadora Charo.

Pere Meroño

                                  . El crim del caixer automàtic

                               . El crimen del cajero automático  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!