Vaig llegir per primer cop la Mercè Ibarz a mitjan dels 90, amb “La terra retirada” i “La palmera de Blat“. Amb ells vaig endinsar-me en el món de Saldi, a la Catalunya sota administració aragonesa. Infantesa i primera joventut. Llibres tendres, nostàlgics, d’enrenou i garbuix vital. Després seguí un altre a l’entorn del grandíssim Luis Buñuel. En acabat, la primera aproximació biogràfica de la Mercè Rodoreda. Captivadora de debò. I, finalment, ja fórem a “La ciutat en obres”, aplec de contes urbans.
Fa unes hores que he enllestit la darrera proposta literària. Vuit contes o relats breus. D’ells me’n quedo amb cinc (Kilimanjaro, Una decisió més, D’aquest costat del claustre, Una modesta proposició, i Pere el roig) Tots ells amb bon nivell. M’han agradat molt i molt, d’allò més: Kilimanjaro i, sobretot, Pere el roig. Amb qualsevol d’ells, el llibre n’hagués resultat rodó. Dues històries de les quals, tot dilatant-se, en podia sortí una novel·la notable.
Qualitat. Singularitat. Trajectòria que guaita enlaire, la de la Mercè Ibarz. Ben amunt.
– Febre de carrer. Mercè Ibarz. Quaderns Crema. Barcelona. 2005.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!