Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
I, al final, no res. Llegeixo, a l’AVUI, un bàner d’Esquerra que resa: “Plantem cara a la crisi”. I, francament, no puc deixar de badar boca (…)
I el cert és que és un plantar cara merament i estrictament verbal. De cara a la galeria. Sense conseqüències; ho han dit tants cops sense cap resultat, que, vés que hi farem, la frase no té sentit ni trellat.
Em sap molt i molt greu, ho dic de tot cor, haver d’estar criticant Esquerra, però és que han perdut tanta credibilitat, tanta força, tanta seriositat, que fan pena.
Deia l’altre dia mestre Quim Monzó, i n’estic plenament d’acord, que ERC, els darrers anys, n’ha ofert la pitjor imatge si mateixa.
Mira que faig esforços, però les seves declaracions, les seves gesticulacions, els seus papers… em rellisquen, em cauen de les mans.
Poques vegades s’havia vist una força política que, en tan poc temps, n’hagi perdut tant.
No sé vosaltres, però jo, fins que no trobi canvis tangibles, versemblants, trajectòries clares i coherents, no els penso tornar a fer costat.
Em sap greu, però és que no puc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo ja fa temps queva deixar de saber-me greu fer-los costat. Ja porto dues legislatures, que no els voto. Em sap greu pel país, pero per aquests cafres d’Esquerra, no. Salt i independència