Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
(…)
No sé si ho coneixeu, us el recomano de tot cor, el cicle d’activitats infantils que organitza la Fundació Joan Miró. Són espectacles que es fan dissabte tarda i en dos sessions de matí els diumenges, canviant-ne, cada mes, de companyia i proposta. Es tracta, no en dubteu, d’espectacles de qualitat, imaginatius, que deixen una petja feliç entre petits i grans.
Servidor n’hi porta la petita de casa.
Doncs bé, aquest mes hem viscut una interessant experiència.
Hi vam anar aquest diumenge. "Contes blancs", n’era el nom de la proposta. I Calamar Teatro, la companyia.
Tot va començar quan un xicot, en Germán Díaz, ens presentà l’espectacle en un català molt elemental però suficient. L’home ens va dir que eren una companyia de fora de Catalunya. Que s’havien fet traduir al català l’obra. I que demanava comprensió per les actrius atès que el català els és una llengua prou desconeguda.
I dit i fet. A l’escenari dues noies. Una d’alta i una altra de menuda. La primera toca l’acordió i els primers mots els pronuncia amb l’ajut d’un paper, més endavant ja no li caldrà cap més ajut. La segona n’és la veritable protagonista. És una actriu trempada i amb molta capacitat de sintonia amb el públic, amb una dicció clara i entenedora, que va ser capaç de dir un guió durant una hora d’espectacle.
En acabar, m’hi vaig dirigir, directament, a l’actriu principal:
. Oye, ¿de donde sois?.
. Yo soy de Valladolid y mi compañera es alemana de Frankfurt.
. Muy bien, oye, pero ¡menudo esfuerzo!.
. Pues sí. Nos lo hicimos traducir y, además, la traductora nos envió un caset para la pronunciación. Seguramente me sale así porque hablo francés…
Feta una recerca per internet, he comprovat que aquesta companyia amb seu a Valladolid, ja ha fet altres obres en català, per cert presentades a la Fira de Tàrrega.
Només cal felicitar gent tan professional i una Fundació Miró que demana, a les companyies, l’ús del català en els seus espectacles pels menuts.
PS. Em vaig quedar amb les ganes, tot s’ha de dir, d’escoltar l’obra en el magnífic espanyol que es parla a la bonica ciutat castellana Valladolid. N’estic segur que l’actriu Natalia Wirton ho hauria fet, també, molt rebé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!