Pere Meroño

Em va agradar molt el teu apunt sobre el regionalisme de la XBS. Ara m’havia alegrat molt en veure el títol del teu apunt "Sobiranisme contra llengua", perquè pensava que tu i Puigpelat devíeu tocar la  qüestió des d’un punt de vista diferent que sí que comparteixo: l’extrema preocupació per la creixent línia de liquidacionisme lingüístic que duu endavant l’anomenat "sobiranisme". Això astora, però té la seva lògica, des del moment que la immensa majoria dels "sobiranistes" ´parteixen d’una òptica liberal. Són coherents, doncs; de la mateixa manera que són coherents en el quadriprovincialisme que gasten, àlies menfotisme envers la resta del país. En efecte: si la llengua és un element secundari o prescindible, ¿per què el País Valencià (o Catalunya Nord, o la Franja, o…) ha de tenir cap mena de vinculació especial amb la resta del domini lingüístic?
La qüestió és de la màxima importància, i penso que el debat hauria de centrar-se a denunciar el liquidacionisme i no a legitimar el suïcidi.
Uns breus punts, per no estendre’m:
–Una nació ve definida per una sèrie de característiques essencials (que no essencialistes), al centre de les quals generalment hi ha la llengua.
–Si els Països Catalans són una nació, és, sobretot, perquè tenen una llengua pròpia: el català.
–Si els Països Catalans tenen dret a la independència, és perquè són una nació (i no pas perquè hi hagi malestar fiscal o emprenyament amb l’estat de les infrastructures).
–Si els Països Catalans _necessiten_ la independència, és perquè aquesta és condició necessària (però no suficient, compte) per a garantir la perduració de la nació; dit altrament: la independència  és imprescindible de cara a salvar la llengua i atènyer-ne la plena normalització.
–Tothom que, ara i aquí, té dret a vot entén el català. Qui, ideològicament parlant, no el vol entendre, tampoc no vol la independència. Potser sí que s’hi apuntarien si renunciéssim a normalitzar la llengua nacional. Bé: ¿és l’adhesió d’aquesta mena de colons el que cerca el "sobiranisme"?  
–Quines masses hi ha, ara i aquí, que no entenguin el català? En principi, el noranta-cinc per cent de la immigració tercermundista… que no té dret a vot.   Qui volen enganyar els senyors "sobiranistes"?
–Si la independència _nacional_ no ha de servir per a garantir la perduració de la _nació_, començant per la llengua _nacional_, ¿per a què volem la independència?  ¿Per a  millorar el finançament?  ¿Perquè  els trens arribin a l’hora, a l’estil Mussolini? Compte: no dic que tot això no sigui important. Ho és; com ho és la construcció d’una democràcia realment participativa, amb ètica laico-republicana, en un context de blindatge d’un mínim de garanties socials que ara no tenim, etc.., etc. Però tot això justificaria un canvi de règim, i no pas un canvi d’Estat. 
–El problema és que el "sobiranisme", si més no la branca liberal, no vol pas la independència nacional dels Països Catalans, sinó la independència d’un col·lectiu qualsevol que dóna la casualitat que viu a les quatre províncies i que està unit per una sèrie de greuges (fiscals, etc.) envers l’Estat espanyol (i envers cap altre).
–Fins avui mateix, Irlanda, des del punt de vista que ens ocupa, era el contraexemple antonomàstic, com a  paradigma europeu del suïcidi etnolingüístic per la via de la independència (una independència fracassada pel model político-social: esquematitzant, durant tot el segle XX ha sortit a compte saber anglès perquè facilita l’emigració a Liverpool a fer de manobre). I així estem: avui, ser irlandès consisteix a dir-se’n, a cantar cançonetes patriòtiques en estranger i a blasmar els anglesos de tant en tant. Home: jo no posaria pas Irlanda com a exemple a imitar.
–Acabo amb una mera constatació: fer servir l’espanyol i el català allà on fins ara només s’emprava el català significa, curt i ras, prendre espais d’ús al català. O sigui: confirmar la ideologia del règim, segons la qual el català no és prou útil, mentre que l’espanyol és imprescinble. Dit altrament, és fer propaganda activa de la ideologia bilingüisto-substitutòria.