Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

13 de desembre de 2007
2 comentaris

En castellà i també en occità, àrab, urdú, anglès, francès i xinès

A continuació recullo una contesta d’un amable visitant d’aquest bloc, "Ciutadà Català", membre del Partit per la Ciutadania (…)


, el qual, a propòsit de la decisió d’ERC de passar-se, també, al castellà, aboca un seguit d’opinions:

EN CASTELLÀ I TAMBÉ EN OCCITÀ, ÀRAB, URDU, ANGLÈS, FRANCÈS I XINÈS.

CIUTADÀ CATALÀ | dijous, 13 de desembre de 2007 | 14:04h

Amic Pere,

T’agraeixo, abans de res, la cordialitat del teu bloc. Crec que la bonhomia és el que cal en aquest país i no tant de sapastre -de tot el ventall polític, també dels meus- que es dedica a insultar o a tergiversar situacions. El problema de l’ús del castellà o no, per part d’ERC, és un problema llargament a debatre, però a mí m’agradaria afegir un parell d’elements:

1) El primer és que, com bé saps, sóc a les antípodes d’ERC; ara bé, i t’ho he de confesar, ERC ha estat, fins ara, molt coherent, dins de la seva postura nacional, no donant entrada a la llengua castellana a la seva propaganda. No puc dir el mateix de CIU, ICV i PSC, aquests dos darrers uns partits que, per molta gent com jo que no som nacionalistes, han perdut el nord. Per què el PSC desterra la llengua castellana durant tota la legislatura i després la treu en processó durant les campanyes electorals? A mí em fa rabia que el PSC tregui la llengua castellana només als seus pamflets de propaganda. És un insult i una humiliació a la dignitat de les persones que ens estimem la llengua castellana. O sigui, les multes de trànsit te les fan arribar únicamente en català però, és clar, et demanen el teu vot en castellano, por favor. Ja sé que una cosa és el PSC o CIU i una altra el govern de Catalunya, ho tinc molt clar. Els partits poden fer el que vulguin, però el govern de Catalunya és monolingüe (o fa tots els possibles per esdevenir-ho). Però que no em diguin que per admetre la realitat plurilingüe de Catalunya ens hem d’esperar a la convocatòria electoral…

2) El segon i darrer element que vull afegir és aquest: no hi ha estats monolingües, o gairebé. Repto a qui sigui a que m’assenyali un estat monolingüe al món. No superen els dits de la mà: ni tan sols Andorra, Mònaco o Ciutat del Vaticà ho són. Entenc per monolingüe un estat on només hi ha una llengua territorial i on no hi ha cap sector social significatiu que en tingui una de diferent. L’oficialitat o no és independent de la realitat. Ni tan sols Catalunya és monolingüe. Encara que ningú parlés el castellà hi ha la Vall d’Aran, on es parla occità (aranès). No és pas la Vall d’Aran part de Catalunya? O parlem d’una nació diferent que hauria de plantejar-se tenir un estat propi "perquè té llengua pròpia"? Doncs lo mateix penso jo de Catalunya i Espanya. Per tant, els amants del monolingüisme, de Madrid i de Ripoll, haurien d’obrir les seves ments una mica. Viatjar, o això deia Pío Baroja, és el que ensenya.

Fa un temps, em van fer gràcia unes declaracions a la televisió del president de la Coordinadora per la llengua (CAL) on deia que, a una Catalunya independent, la política lingüística es basaria en un "monolingüisme oficial en català". Sense comentaris.

Salutacions

  1. Em va agradar molt el teu apunt sobre el regionalisme de la XBS. Ara m’havia alegrat molt en veure el títol del teu apunt "Sobiranisme contra llengua", perquè pensava que tu i Puigpelat devíeu tocar la  qüestió des d’un punt de vista diferent que sí que comparteixo: l’extrema preocupació per la creixent línia de liquidacionisme lingüístic que duu endavant l’anomenat "sobiranisme". Això astora, però té la seva lògica, des del moment que la immensa majoria dels "sobiranistes" ´parteixen d’una òptica liberal. Són coherents, doncs; de la mateixa manera que són coherents en el quadriprovincialisme que gasten, àlies menfotisme envers la resta del país. En efecte: si la llengua és un element secundari o prescindible, ¿per què el País Valencià (o Catalunya Nord, o la Franja, o…) ha de tenir cap mena de vinculació especial amb la resta del domini lingüístic?
    La qüestió és de la màxima importància, i penso que el debat hauria de centrar-se a denunciar el liquidacionisme i no a legitimar el suïcidi.
    Uns breus punts, per no estendre’m:
    –Una nació ve definida per una sèrie de característiques essencials (que no essencialistes), al centre de les quals generalment hi ha la llengua.
    –Si els Països Catalans són una nació, és, sobretot, perquè tenen una llengua pròpia: el català.
    –Si els Països Catalans tenen dret a la independència, és perquè són una nació (i no pas perquè hi hagi malestar fiscal o emprenyament amb l’estat de les infrastructures).
    –Si els Països Catalans _necessiten_ la independència, és perquè aquesta és condició necessària (però no suficient, compte) per a garantir la perduració de la nació; dit altrament: la independència  és imprescindible de cara a salvar la llengua i atènyer-ne la plena normalització.
    –Tothom que, ara i aquí, té dret a vot entén el català. Qui, ideològicament parlant, no el vol entendre, tampoc no vol la independència. Potser sí que s’hi apuntarien si renunciéssim a normalitzar la llengua nacional. Bé: ¿és l’adhesió d’aquesta mena de colons el que cerca el "sobiranisme"?  
    –Quines masses hi ha, ara i aquí, que no entenguin el català? En principi, el noranta-cinc per cent de la immigració tercermundista… que no té dret a vot.   Qui volen enganyar els senyors "sobiranistes"?
    –Si la independència _nacional_ no ha de servir per a garantir la perduració de la _nació_, començant per la llengua _nacional_, ¿per a què volem la independència?  ¿Per a  millorar el finançament?  ¿Perquè  els trens arribin a l’hora, a l’estil Mussolini? Compte: no dic que tot això no sigui important. Ho és; com ho és la construcció d’una democràcia realment participativa, amb ètica laico-republicana, en un context de blindatge d’un mínim de garanties socials que ara no tenim, etc.., etc. Però tot això justificaria un canvi de règim, i no pas un canvi d’Estat. 
    –El problema és que el "sobiranisme", si més no la branca liberal, no vol pas la independència nacional dels Països Catalans, sinó la independència d’un col·lectiu qualsevol que dóna la casualitat que viu a les quatre províncies i que està unit per una sèrie de greuges (fiscals, etc.) envers l’Estat espanyol (i envers cap altre).
    –Fins avui mateix, Irlanda, des del punt de vista que ens ocupa, era el contraexemple antonomàstic, com a  paradigma europeu del suïcidi etnolingüístic per la via de la independència (una independència fracassada pel model político-social: esquematitzant, durant tot el segle XX ha sortit a compte saber anglès perquè facilita l’emigració a Liverpool a fer de manobre). I així estem: avui, ser irlandès consisteix a dir-se’n, a cantar cançonetes patriòtiques en estranger i a blasmar els anglesos de tant en tant. Home: jo no posaria pas Irlanda com a exemple a imitar.
    –Acabo amb una mera constatació: fer servir l’espanyol i el català allà on fins ara només s’emprava el català significa, curt i ras, prendre espais d’ús al català. O sigui: confirmar la ideologia del règim, segons la qual el català no és prou útil, mentre que l’espanyol és imprescinble. Dit altrament, és fer propaganda activa de la ideologia bilingüisto-substitutòria.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!