Pere Meroño

L?altre dia vaig (?)

anar a dinar a casa de ma mare. Al barri del Congrés ?dit així per commemorar el congrés eucarístic celebrat els anys 50 a Barcelona, sota la negra nit del feixisme, i que també dóna nom a un barri barceloní-, a Badalona.

Vaig veure, en sortir, que per fi havien enllestit el nou tramvia que connecta Badalona amb Barcelona. Les nenes, quan ho van veure, me?n varen demanar d?estrenar-lo.

Dit i fet.

Vam prendre el cuc amb rodes a la segona parada després del final, al barri de Sant Roc, un agrupament creat allà on hi havia un campament de barraques originades, en part, per les inundacions del riu Besòs a les primeries dels anys 60. Encara me?n recordo, de tot allò.

Sant Roc és avui un barri amb fortíssima immigració índia i paquistanesa. I on n?hi ha el nucli de població gitana més important del nostre ?n?eren 4.000 o 5.000-.

Encara recordo, de menut, la cerimònia joiosa i exuberant de les noces gitanes ?al polisportiu de la meva escola. I els gitanos vivint la vida al carrer, amb les seves fogueres i xerrades a l?entorn d?una taula i unes cadires. I en Ropero, el conegut líder d?una banda juvenil gitana, vist i revist quan anava al meu institut ?l?Eugeni d?Ors- al cor de Sant Roc.

Un institut ocupat per la policia armada, els grisos, a les primeries dels 70, quan la bòfia franquista carregà contra una mobilització obrera a la FECSA i de resultes matà un obrer de les comissions obreres. Quin espectacle, aquell, veure la policia a cavall pels corredors de l?"insti"!

Sant Roc, un dels barris més rojos, amb vot majoritari comunista a les primeres eleccions espanyoles i a les primeres municipals.

Des d?allà passem davant de l?Acadèmia Roma, cremada en un foc imponent fa anys i panys, des de casa vèiem la fumera. Al costat, un edifici del Patronat Municipal de l?Habitatge, un dels pisos del qual fou okupat, mitjançant l?eficaç puntada de peu, pel cantant Manzanita, un home que causà furor amb l’originalitat de la seva veu i la capacitat de cantar amb diferents registres.

Després de deixar enrere la zona dels encants de Sant Adrià de Besòs, a sota i al costat de l?autopista de Mataró, anem en direcció al mar i girem a la dreta per superar el riu i endinsar-nos al polígon Besòs un veritable geto, amb unes problemàtiques socials d?extraordinària gravetat, la banlieu barcelonina per excel·lència.

Per cert, se m?oblidava de referir que a final dels 70, amb 19 anys, vaig ser secretari general de l?agrupació del PSUC de Congrés-Sant Roc, amb 170 membres ?dels vora 1.000 que n?hi havia a Badalona-. Encara recordo el local del carrer Tortosa, un carrer curull de murcians i murcianes arribades a casa nostra durant les obres del metro i l?exposició universal dels anys 20. Les parets amb tot de cartells de la Dolores Ibarruri, la "passionària", antiga secretària general i presidenta del Partit Comunista d?Espanya, i, anteriorment, membre del PC d?Euskadi, filla de miners i nada a Gallarta, Bizkaia.

Al seu costat s?alça allò que resta de La Mina i la Catalana, sengles barris de la dreta del Besòs, molt a prop de l?antic camp de la Bota on el feixisme afusellava a tort i a dret fins a mitjan dels anys 40 ?allà va caure, abatut per les bales, el director del periòdic Treball i dirigent comunista Joaquim Puig Pidemunt-.

Les nenes estan contentes, amb aquest trànsit lent, lliscant, per carrers i places. Arribem a La Verneda, i el cuc verd-i-blanc s?endinsa sota terra, passant per un carril segregat de l?autopista, a la gran via de les Corts Catalanes. (per cert, sabíeu que l?agrupació socialista més nombrosa d?Espanya és la de Sant Martí?, em penso que té vora 2.000 membres).

Al cap de poc, arribem a la plaça de les Glòries. Amb l?edifici, talment un supositori, de la torre Agbar. I les galeries comercials on hi havia abans la fàbrica de la Hispano Olivetti, un bastió del moviment obrer i d?esquerres. Final de trajecte.

. PD. El nom d?aquest "retrat" és inspirat en el llibre, d?igual títol, escrit per en Claude Simon. Fill d?un militar francès i resident, molts anys, a Salses, la Catalunya nord, per cert amb batlle pertanyent a Convergència Democràtica de Catalunya. On hi tenia unes vinyes. Un llibre tendre, enyoradís de la seva infantesa perpinyanesa, prenent el tren de Perpinyà, traduït pel gran Joan-Francesc Mira.

. Manzanita (us en regalo una cançó)