Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Ai, la mare, que no hi arribo (…)
100.000 adhesions per un Estat propi!
M?avisen del banc que cuiti per anar a cal Notari. Que hi tinc temps, a tot estirar, fins demà. Sóc al passeig de Gràcia, abans del xamfrà amb Aragó.
La seu és un gros i bell edifici de l?Eixample. 400 metres quadrats esmerçats en il·lustríssimes ?no seran excel·lentíssimes?- gestions.
Segon pis. Esportista de mena com sóc, hi pujo a peu. Bé, és un quart pis, entre entresol i tota la pesca. Aspiro a fons i miro de recobrar-hi l?alè.
Amb penes i treballs aconsegueixo d?explicar-me al xicot de recepció.
L?home, de seguit, em du a una sala de treball ?es coneix que no és pas del sector noble-. Abans d?arribar-hi sento la fressa i veig una petita multitud de lumpentreballadors notarials.
El xicot de l?entrada em fa cinc cèntims dels trets principals de l?escriptura. Abans li dic que déu n?hi do quanta, de gent!. L?home assenteix però no sap quina cara posar-hi.
- L?entenc (que li dic). No cal que m?ho digui, la major part de l?espai és ocupada per la part "noble" de l?edifici (senyors notaris, clients d?upa, senyorassos, paràsits socials, rendistes, i altre xusma).
En un altre moment, i havent entrat en matèria, l?interrompo per tal que m?il·lustri sobre la diferència entre tipus d?interès i T.A.E.
L?home, tot s?ha de dir, és d?una cortesia correcta i d?un entregent destacat. En acabat, són dos minuts, diu que em durà el senyor Notari.
El cas és que passa 1 minuts. En passen 5. Ja són 10, els minuts, i l?home no compareix. Tinc temps, fins i tot, d?enllestir "El poble gris" d?en Santiago Rusiñol, i d?avançar en la lectura de l?AVUI.
Al cap de poc, sento una veu gruixuda en castellà la qual demana el meu nom. El senyor d?abans li ho diu. Compareix, al galop, un dels dos il·lustres notaris titulars. Encaixem i prenem seiem, tot en un obrir i tancar d?ulls. És alt, du el tall de cabell a la navalla, el nus de la corbata un xic flonjo i destrempat. Tot i que té un cert atractiu, té aquella cosa del llavi: vull dir que li penja una mica el llavi inferior com al "Quasimodo" del film "El geperut de Notre-Dame". Parla un castellà horrible (típic de la zona de Pedralbes-Sarrià), barris alts de classe altes. Fins i tot li sobta i costa pronunciar el meu nom "Pere", poc acostumat com deu estar, a què les escriptures continguin mots en la llengua del país que, ai!, també és el seu, encara que ell no vulgui. En 30 segons em diu el que m?ha de dir, signa, em convida a signar, i adéu que ja ha tocat el dos.
Quan ha sortit, li demano al meu introductor el nom del notari. Els seus dos cognoms són catalaníssims. No té pas dubte, això. El tros de pijo, però, no l?ha enraonada mai, la llengua del seu país. Potser els pares, amb la cosa aquella de la guerra i la revolució del 1936 i el triomf del feixisme i dels seus, potser, deia, fou llavors que començaren a canviar de pàtria, ells i el xicot, i de llengua.
Notable, notori, no me?n parlis, notari il·lustre i espanyolíssim del molt il·lustre col·legi de notaris de Catalunya (no sé pas, pobre de mi, si això de Catalunya ho escriuen, els col·legiats, amb "ny" o "ñ").
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!