Pere Meroño

No sé perquè em molesto en escriure després de veure que és de fa tres anys. Però encara he mirat per sobre l’article de Jordi Borja en Castellà i ja he plegat. Jordi Borja, qui ens va venir amb amenaces a fer por quan a la transició teníem una paradeta de la Joventut Comunista de Catalunya que ens va dir que era poc respectuosa, provocativa amb el frannquisme: teníem uns ninots amb la cara de Franco, Fraga i algun altre i per un duro la gent podia llençar-hi tres boles, com a les fires. Aquesta gent, els que després d’escindir-se per l’esquerra del PSUC (bandera roja) van tornar per ser anomenats “banderes blanques” en defensar les posicions més dretanes. El consideràvem un escalador frustat perquè se’l veia el plumero. La seva poca habilitat per escalar el va deixar fora del PSOE, on anaven a parar tots els excomunistes trepes. I el collons de cartell que jo mateix vaig ajudar a enganxar? EL PSUC mi partido mis manos mi capital. Els obrers castellano-parlants no es van deixar enganyar i van anar cada cop votant més el PSOE i el PP . Algun dia quan es faci història algú trobarà el responsable d’aquella ridícula campanya electoral. Mi partido, mi capital. Les mans buides. Les idees també. No vam enganyar massa gent.