Pere Meroño

Justo es mou, el veiem moure’n entre les acaballes dels anys 60 i l’inici de la Transició democràtica. El seguim al seu barri, als llocs de treball, a la universitat, a la policia, i entre els activistes, molt principalment del PSUC, que lluiten per enderrocar la dictadura i conquerir la democràcia.

Martínez de Pisón, ens fa accessible el personatge a través d’un encertat dispositiu literari: dotze persones, coneixedores d’aspectes de la vida de Justo Gil ens en fan cinc cèntims. De resultes d’això, som guiats, de forma diversa i segura, a través d’una narració poderosa, llegidora, addictiva.

La vida de Justo, els darrers anys, fins arribar-hi al seu luctuós decés, és l’excusa, un McGuffin literari, per permetre’ns un acostament cert i versemblant al darrer franquisme, a l’ànsia opositora per destatorar aquell règim de terror. Hi veiem desfilar, doncs, policies professionals, altres sense escrúpols, activistes comunistes, bandes d’extrema dreta organitzades i conduïdes per la policia. Al capdavall, un aplec de mètodes i de sistemes basats en una bona colla de llibres manufacturats per lluitadors d’esquerres i antifranquistes –Vicente Cazcarra, Gregori López Raimundo, Teresa Pàmies… I amb l’ajut inestimable que l’escriptor fa constar a en Xavier Vinader.

Una novel·la magnífica i rodona, la de l’escriptor aragonès. De gran interès i qualitat.

. El día de mañana. Ignacio Martínez de Pisón. 382 pàgines. Seix Barral. Barcelona. 2011.

  http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans