Pere Meroño

Tenia clar quan, per exclusió vaig decidir d’editar el llibre per Internet, que me l’havia de jugar: (…)

em calia polsar totes les tecles, explorar totes les possibilitats de difusió i promoció, i, esclar, fer-ne una versió en castellà.

Suposo que el que volia demostrar i demostrar-me a mi i als editors que han optat, legítimament, per no donar una oportunitat a aquesta història amarga, bella, coratjosa…  que hi ha un espai literari nou, diferent, tan bo o interessant com els altres, a Can Internet.

Per començar vaig optar per fer funcionar la promoció, únicament i exclusiva, des del meu bloc. En solitari. Com una formigueta. N’he fet, per això, canvis al bloc: noves categories d’articles o agrupaments dels antics en una de sola amb el nom, esclar, d’“El crim del caixer automàtic”: Àlbum Rosario Endrinal, El crim del caixer automàtic, El judici, En parlen, Promoció del nou llibre, Rosario Endrinal Petite, Sense sostre.

Em vaig comprar una llibreteta vermella on hi poso totes les idees que se m’acuden en matèria de promoció o divulgació. Una ínfima part de les quals ja hi són en marxa.

No menys important que això ha estat el canvi del títol del llibre. M’amoïnava que la gent no sabés qui era la Rosario Endrinal i és per això que vaig subratllar-ne els conceptes crim i caixer automàtic, deixant clar, naturalment, que el text tractava sobre la “Vida de Rosario Endrinal”. Crec, honestament, que aquest canvi ha estat i serà capital en la bona acollida del llibre. Així mateix, el subtítol del bloc “com m’agrada l’Albert Fibla” cedia l’espai al nom del llibre.

El cert és que malgrat que els primers dies la cosa era ben modesta, de mica en mica i gràcies a posar-hi un enllaç amb el nou llibre primer als apunts més visitats de fa poc, després als deu més visitats, i ara a tots els nous, sense excepció, i també el nou enllaç amb la versió en castellà, la cosa ha anat prenent embranzida.

També vaig canviar l’apartat les meves dades, tot incloent-hi enllaços amb tots els meus llibres i diferenciant-ne les versions catalana i castellana del de la Rosario

Així doncs, i fins diumenge, les visites als apunts, les adquisicions de llibres anaven creixent amb freqüència diària, constant, com un vehicle amb motor diesel.

Va passar, però, que EL PUNT i la Mayte Piulachs van marcar el gol, la setmana passada, amb un article -la meva ressenya hi està basada- sobre la petició fiscal de 25 anys contra dos dels tres nois implicats en el crim del caixer automàtic.

L’endemà, vaig parlar amb la Mayte i amb persones dels tres o quatre mitjans –la majoria n’eren diaris de no pagament i d’àmbit espanyol- on els hi oferia el nou llibre i les diferents versions de pagament i descàrrega de franc, i les meves dades personals per si en volien parlar.

El cas és que de tots ells, 20 minutos, el líder de la premsa espanyola, va tenir l’olfacte de ser el primer en anunciar que la Rosario Endrinal tenia un llibre acabat de sortir de l’obrador.

L’entrevista la vam fer per telèfon. Va durar una hora. A l’altre costat del fil telefònic tenia a l’Andrés del Castillo a qui no coneixia. Mentre hi parlàvem, vam descobrir, però, algunes afinitats: tots dos havíem pujat a Badalona, érem nois de barri, de famílies castellanoparlants, i havíem treballat, en diferents èpoques, a Ràdio Ciutat de Badalona-RCB. Una emissora on varem feinejar, entre d’altres, en Xavier Saisó, la Quima Utrera, en Toni Soler, en Jordi Ferrerons, en Jordi Turtós, la Sílvia Soler, en Joan García Riera … i tants i tants companys que ara no em venen al cap.

El cert és que dilluns va aparèixer, a la secció “Actualitat”, de totes les edicions de l’estat espanyol del 20 minutos un bon resum de la conversa.

Això ha capgirat els comptadors que enregistren les visites als meus apunts del bloc i, molt especialment, el de les vendes. De velocitat diesel hem passat a una bola de neu que creix per moments.

Més important que això, que la publicació de l’entrevista en versió paper, ha estat la seva aparició en el web de l’edició barcelonina. Aquí s’hi ha produït un terratrèmol nivell 9 en l’escala de Richter.

D’entrada, l’apunt en castellà del llibre s’ha enfilat al primer entre els 10 més llegits del mes -fa dos dies no hi era pas a la llista!-. I la suma dels dos apunts –aquest i el del llibre en català- s’hi acosten al miler de visites.

L’edició catalana ha passat de copar el 70% dels llibres venuts a representar-hi, només, el 25% del total. I les vendes s’hi han més que multiplicat per quatre.

La cosa, per tant, sembla que rutlla i que s’enlaira. Tot amb tot, se m’ha girat molta feina: dotzenes de trucades, de converses, d’apunts… I la celebració del judici com a segon moment estel·lar d’aquest tema. Avui, per exemple, m’ha telefonat una televisió privada estatal que diu que en vol parlar. Vilaweb Lletres també hi ha donat senyals, en aquest sentit.

Reconec que hi ha motius per ser optimista i que això pot anar prou bé. En seguirem parlant. Gràcies a totes i a tots per la vostra confiança.

El crim del caixer automàtic
 
El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!