Pere Meroño

Un dia de sol omnipotent. Un terrat. Una vista esplèndida. Som prop del passeig Maragall, “aquell carrer que mai no ens ha fet gràcia”, que en deia Raimon -el meu referent principal, en la Cançó-. La torre de la plaça Virrei Amat, les tres xemeneies gegantines de FECSA, la serralada litoral i una Barcelona pletòrica (…)

Al terrat hi ha unes cadires, un petit escenari, unes poques menges… anem a celebrar  un ritual anyal.

Des que ho vaig saber, hi penso sovint, en la coincidència: barri d’Horta, carrer Cartellà, lloc sovintejat per la meva família per raó d’amistats. Un lloc, un més, on s’hi amagà l’home més cercat per la policia política de la dictadura entre les primeries dels anys 40 i 1975: Josep Serradell “Romà”. L’home de les mil cares i disfresses, que tant punt hi era a Barcelona com a París, al Baix Llobregat o al Vallès, allà on l’encalç de les forces repressives o el partit li obligaven o li feien anar. El dirigent comunista que controlava, liderava i greixava l’organització del PSUC.

Però tornem al terrat: rusc d’antenes, cel d’un blau enlluernador i que et roba el cor, lleu frescor agraïda després d’un jorn d’insidiosa calor africana.

De cop i volta, una veu, unes notes musicals, capten la nostra atenció. Es tracta de la Minnie Riperton, sons i ressons dels anys 60 i 70. Fulminada, als 31 anys, per un càncer, ara en fa vint-i-nou.

Mica en mica, el sol es pon. La calor afluixa. La frescor esdevé ventet airejador i amable.

Més música: els acords d’un violoncel, el protagonista i vertebrador d’aquesta cita, reclama la nostra atenció. Atenció, sonen fragments, poca broma, del concert en do major de Haydn.

Mentre me l’escolto, tot de pensaments m’omplen el cap. Penso en els meus llibres passats -les meves altres filles-, en el llibre d’ara, en el llibre que vindrà…

El vi, la cervesa, un mos tocatardà, n’estimulen les converses quan la nit avança i unes poques espelmes il·luminen un terrat instal·lat en una foscor gairebé total.

Nit de festa, de joia, en una ciutat massa encaterinada i atabalada, que ha perdut la noció humana de les coses: la tranquil·litat, la conversa a cau d’orella, l’absència de brogit, que ha dit, per sempre més?, adéu a la calma.

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!