La indústria està anant bé en la mesura que és innovadora i exportadora. Per què no ho reflecteixen les xifres d’atur? Perquè aquest problema és molt més greu: en comptes de formar joves per a la indústria, ens hem passat una dècada formant massa advocats i economistes (proporcionalment, gairebé el doble que Alemanya), generant massa fracassats escolars (el triple) i rebent massa immigrants (més d’un milió). A sobre, els primers tenien expectatives poc realistes. Costarà molt de temps que els uns canviïn d’expectatives i que els altres siguin absorbits (…)
Lògicament, l’últim que volia la Generalitat era nacionalitzar un fabricant de petit electrodomèstic, així que l’equip que s’ocupava d’aquests afers va fer el que feia en aquests casos: negociar amb les empreses del sector un rescat privat amb suport públic. La resposta va ser unànime: les fàbriques eren inviables. La lògica industrial consistia en grans fàbriques monoproducte per al mercat europeu, i les petites fàbriques no especialitzades de Taurus no tenien cap mena de sentit; només els interessava la marca. Abans de tancar l’expedient, la Generalitat va elaborar un pla de viabilitat i el va sotmetre a la consideració de les parts interessades: la plantilla havia d’acceptar l’extinció sense indemnització de la meitat dels contractes, els proveïdors havien d’acceptar una quitança del 50% i continuar subministrant, la banca creditora havia de tenir paciència i mantenir el crèdit, els propietaris havien de vendre l’empresa per una pesseta. Amarga medicina que, no sense dificultat, tothom va acabar acceptant.
Amb el pulmó que representava aquell acord, injectant una quantitat moderada de recursos públics i amb professionals fitxats ad hoc , la Generalitat va reestructurar les plantes i la xarxa comercial. Les coses es van fer bé i hi va haver sort. Al cap de cinc anys, la Generalitat venia Taurus a uns empresaris que no eren del sector però que tenien una trajectòria solvent. No va recuperar els diners invertits, però havia salvat l’activitat industrial en una comarca rural i l’havia posat en bones mans.
Tendim a identificar Alemanya amb les seves grans empreses químiques, automobilístiques o elèctriques. Constitueixen una part important de la seva potència econòmica, però la força d’Alemanya recau realment en la multitud d’empreses industrials mitjanes, sovint localitzades en ambients rurals, de propietat familiar i molt focalitzades en l’excel·lència tecnològica i la globalització; n’hi ha per tot arreu, entre les vaques i el bosc, prop de centres de formació professional.
Tenim sort de les grans empreses industrials de capital estranger assentades a Catalunya – Seat, Motor Ibérica, HP…- , però són els Taurus els que ens estan traient de la crisi. Les xifres són eloqüents: les exportacions catalanes (a l’estranger) han crescut des del 2000 a un ritme acumulat del 5% (contra un 4,5% a Alemanya) i representen el 30% del nostre PIB (contra un 24,4% a Alemanya). Mentre el saldo comercial amb la resta d’Espanya es deteriora (ha passat d’aportar més del 12% al nostre PIB a només un 2,2%), amb la resta del món ha millorat enormement (del -5% a l’1,8%). La protagonista està sent la indústria: els ingressos pel turisme són una sisena part de les exportacions i malgrat l’explosió del nombre de turistes, només han crescut a un 3,5% acumulat.
La indústria està anant bé en la mesura que és innovadora i exportadora. Per què no ho reflecteixen les xifres d’atur? Perquè aquest problema és molt més greu: en comptes de formar joves per a la indústria, ens hem passat una dècada formant massa advocats i economistes (proporcionalment, gairebé el doble que Alemanya), generant massa fracassats escolars (el triple) i rebent massa immigrants (més d’un milió). A sobre, els primers tenien expectatives poc realistes. Costarà molt de temps que els uns canviïn d’expectatives i que els altres siguin absorbits.
MIQUEL PUIG
| Actualitzada el 16/08/2012 00:00 DIARI ARA
http://twitter.com/perermerono
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!