La imatge exacta del fracàs dels serveis públics en general i dels educatius en concret és el d’un pare o una mare asseguts en una vorera, en plena nit, fent cua al costat d’unes oficines tancades per assegurar-se que quan les dependències (públiques o privades, és igual) obrin pel matí li podran donar un número d’ordre prou baix per assegurar que el seu fill o filla tindrà plaça en una escola de música, en un casal d’estiu o en una pisicina, per exemple. Aquesta és, amb tota precisió, la imatge que oferia jo mateix i una cinquantena més de persones que ens vam instal·lar la nit de dimarts a dimecres des de les dues de la nit les més matineres, amb un llibre a la mà per passar l’estona, amb un termo de cafè, amb una màrfega algú o amb alguna cadira plegable algú altre, i amb galetes o altres llaminadures per entretenir no la gana sinó la impaciència i potser la vergonya de ser allí, en aquella posició i actitud. Obrien les oficines a les sis i mitja del matí (o sigui, que els afortunats primers de la cua ens hi vam estar durant quatre hores i mitja) per repartir, senzillament, números d’ordre que donaven dret a formalitzar les inscripcions a partir de les 10 del matí. Hi havia pares, hi havia mares, hi havia avis o àvies, algun amic solidaritzat que venia a fer companyia en la penosa nit i fins i tot un besavi que estava en una sorprenent bona forma i amb un estat d’ànim prou optimista, tot i que apuntava símptomes de cinisme.
El problema d’origen és que el nostre sistema educatiu no ofereix serveis educatius bàsics i públics suficients en àmbits que cada cop són menys renunciables per a una bona educació dels infants i dels joves. Per tant, cal buscar ofertes complementàries fora dels centres escolars, i el sistema d’inscripció que facin servir en cadascun d’aquests centres pot ser variable fins a l’infinit, però amb l’objectiu comú de trobar una manera més o menys objectiva i amable de deixar fora de l’oferta existent pràcticament el doble de persones que en constitueixen la demanda. No hi ha prou oferta, ni pública ni privada, per atendre la necessitat objectiva d’aquest tipus de serveis.
Les més de cinquanta persones que fèiem cua la nit passada intentàvem trobar lloc per als nostres fills en una piscina d’un club privat, en grups per als quals tot just quedaven tres o quatre, cinc com a màxim, places lliures. Les piscines i poliesportius públics estan col·lapsats i deixen molta més gent fora de la que poden acceptar i no et queda més remei que anar a l’oferta privada, tot i sabent que t’hi deixaràs els diners. Però és que ni tans sols amb l’oferta privada s’arriba a cobrir tota la necessitat existent.
I ara us parlo de l’accés a unes piscines per tal que marrecs d’entre tres i sis anys aprenguin a nedar, però passa exactament el mateix amb les inscripcions per a activitats d’estiu (bones educativament però imprescindibles per als pares que, ai las!, treballen el mes de juliol) o per a una formació musical d’una certa qualitat (absent, per cert, de l’ensenyament reglat). I no parlo d’escoles bressol, entre d’altres coses perquè ja vaig passar per aquest tràngol amb els meus fills fa uns anys i prefereixo oblidar els patiments que vaig suportar per trobar lloc.
Ens cal reconèixer que, en aquest camp, estem encara clarament subdesenvolupats. I que ens queda tanta feina que, ja ho tinc clar, per molt que denuncïi la situació aquí, ni jo ni els meus fills ja no serem a temps de beneficiar-nos d’alguna situació millor que l’actual, si és que algun dia arriba. Espero que els que ens vinguin al darrera tinguin més sort.
Ara me’n vaig a dormir perquè, tal com us podeu imaginar, he de recuperar hores de son. Ah, per cert, només per satisfer la curiositat que segur que s’ha desperat en algú: vaig tenir sort i la meva nit en blanc em va permetre matricular els meus dos fills a la piscina. Posarem, així doncs, el cul en remull. A veure si estovem la mala llet.
Una nitUs ha agradat aquest article? Compartiu-lo!