L’Edgar Cantero ha fet el seu pregó de Sant Jordi a l’Ateneu, i no s’hi ha pas posat per poc! Un soci dels de solera em diu que feia anys que no n’escoltava un de tan divertit. Un altre em deia que era una mica com el discurs de Quim Monzó a Franckfurt (ja podeu imaginar, així doncs, per on anava). Una treballadora de la casa m’ha dit que, des d’avui, el Cantero és el seu nou ídol. Ja veieu que el jove escriptor va guanyant adeptes. També és cert que he sentit de passada un comentari segons el qual ja es podria haver vestit millor per a l’ocasió; es veu que uns texans i una camisa per damunt no és prou digne, segons l’opinador. I causen sensació les dedicatòries de la seva novel·la, perquè no es limita a omplir la pàgina de cortesia amb una frase amable i agradable, sinó que hi dibuixa un personatge de còmic, a llapis.
El Cantero és tímid cosa de no dir. I diria jo que combat la timidesa a cop d’escriptura. Té una actitud general escèptica, i critica tot allò que es criticable, però sempre hi ha un racó de senderi sobtat, una expressió inesperadament formal, amb la que sembla voler dir que no escriu d’una altra manera perquè no li dona la gana. I jo diria, també, que ens convida a no prendre’l de manera gaire seriosa. És una mica enfant terrible però, tot i que no vol que ho sembli, és agraït. Continua afirmant que no entén perquè li han donat el premi Crexells, i fins i tot diu que segurament l’ha obtingut perquè li ha caigut bé a algú del jurat. Potser té raó. Però, en tot cas, aquesta afinitat d’algú del jurat ha fet possible que força altra gent tingui l’oportunitat de rebre’l també amb simpatia. No sé si ell ho pretén, però cau bé.
El cas és que ha marxat content. Tal com li vam prometre el dia del lliurament del premi, s’han afegit al guardó dues entrades per al concert que ha de fer Sinead O’Connor al Palau de la Música, i he pogut presenciar que ja es fa de pregar per veure quin dels seus amics l’acompanyaran a l’esdeveniment.
Però no em feu gaire cas. Si voleu saber com és, llegiu el seu pregó.
I ja portem quatre hores de lectura pública, popular i continuada, de La plaça del Diamant. La veritat és que hem passat un crisi de mitja horeta, l’hora forta de dinar, sense lectors, però la cosa s’ha reprès amb força i ara gairebé hi ha cua per llegir. Destaco sense dubte possible la magnífica lectura de Sílvia Bel, guapíssima actriu que va protagonitzar La Plaça del Diamant del Teatre Nacional de Catalunya, i ressenyo la traça lectora de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, que ho ha fet molt bé, i diria jo que amb força carinyo, anant més enllà del simple compliment protocolari.
Però la gràcia d’aquestes lectures obertes és justament la possibilitat que pugin a l’escenari els lectors anònims. A banda d’una dotzena de lectors amb hora reservada i concertada prèviament, la lectura es va succeïnt sobretot gràcies a la gent que entra al pati de carruatges de l’Ateneu i s’acosta espontàniament a l’organització per oferir-se a llegir. Fem que la veu de la Rodoreda es mantingui viva i evident entre la ciutadania, tal com ho va fer la de Rusiñol l’any passat, i la de Josep Pla ara en fa dos. Sense estridències, modestament, però amb eficàcia.
La cosa va tan rodada, que fins i tot he tingut temps d’escapar-me durant tres quarts d’hora per arribar fins a l’escola del meu fill gran (cinc anys, no us penseu) per veure’l fer de drac en una representació organitzada per celebrar la diada. Ei! No és perquè sigui el meu fill…. però…. quin drac, noi!
Em sembla que des de la finestra del meu despatx veig en Jordi Coca firmant llibres al jardí. I en Terricabras! Me’n vaig a fer una ullada, a veure si tenen gaire requesta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per obligacions maresmenques, no he pogut afegir-me a la festa d’aquesta família – l’Ateneu- que acull amb tanta amabilitat a tothom, en un dia tan especial.
I em sap molt de greu.
Sobretot, per no haver sentit al mestre. Cantero, for president!
P.D. Per cert, quina passada la conversa de l’altre dia entre en Costa, Alcoberro i en Rubert de Ventós!