S’ha consumat l’ensulsiada que tothom pronosticava en la intimitat però que pocs s’atrevien a verbalitzar: la darrera possibilitat del Barça de treure suc a una temporada trista s’ha esfumat. Un cop més, podem fer la crítica carregada de tintes a les estrelles mediàtiques que no suen la samarreta (suar la samarreta, us adoneu de quina manera ens apropiem els tòpics lingüístics més barroers i penosos?) i als dirigents que es tornen prepotents i que juguen a fer d’entrenadors sense cap mena de traça. I bé…. tot plegat un joc. Perquè…. tinguem-ho clar: allò que no funciona del Barça és només el joc; com a fenòmen social i, m’atreviria a dir que cultural, funciona a les mil meravelles, i com a motor econòmic té pocs rivals rivals que s’hi puguin acostar. No faré ara de sociòleg de diumenge a la tarda, però jo diria que, en termes generals, el Barça és, l’endemà de quedar eliminats de la Champions, un mar de virtuts. Això sí, resulta que perdem partits perquè no acabem de jugar bé. La pregunta clau per asserenar discursos seria més aviat aquesta: quin és l’objectiu real del Barça? Es tracta de fer esport? Es tracta de guanyar campionats? O es tracta de mantenir a l’alça un valor simbòlic que ajuda a cohesionar, un motor econòmic que genera negoci en molts sectors, i una vàlvula d’escampament relativament civilitzada, barreja d’oci i espectacle, socialment, culturalment i econòmicament transversal, per acompanyar la vida del pais i dels seus ciutadans?
Bé, és clar que no en tinc la resposta. O sí, i me la callo. En tot cas, voldria dir aquí que hi ha una cosa que m’avorreix sobiranament: la construcció sistemàtica de teories esportives a càrrec dels intel·lectuals més reputats del pais, que gasten minuts i fins i tot hores d’audiències televisives i radiofòniques analitzant, no el fenòmen social, sinó la simpatia, el compliment de les obligacions laborals o l’estil d’uns xavalets d’entre divuit i trenta anys que corren darrera d’una pilota.
Ei, està bé còrrer darrera d’una pilota! I a mi m’agrada veure com corren i què fan amb la pilota. Però un cop ho he vist tanco el televisor i intento dedicar-me a coses interessants i possiblement importants. I com que aquesta és la meva actitud em posa una mica dels nervis que els més reputats polítics, sociòlegs, economistes, escriptors, periodistes, literats, científics i, en general, opinadors, gastin el seu temps i el dels nostres mitjans públics a divagar i frivolitzar parlant de les cames musculades d’unes persones que segurament són bons esportistes (i en aquest camp mereixen la nostra admiració) però que majoritàriament constitueixen un model pèssim de ciutadà. Els dediquem massa temps, els donem massa valor, ens hi fixem massa, i els maleduquem massa. Ja entenc que segurament formo part d’una minoria freaky, però a mi em sembla que els nostres tertulians i intel·lectuals en general, fan una mica el ridícul donant la transcendència que donen a un simple joc. Si de cas, que parlin del moviment econòmic del Barça, i del seu possible paper social, però que deixin ja de teoritzar d’un refotut joc com si estiguessin aprofundint en l’essència de les nostres vides.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!