VARIACIONS

Admiro la manera com Enric Juliana dona fe dels èxits i les desventures catalanes a Madrid, i em faig uns tips de riure importants quan em descobreixo a mi mateix i a un munt de catalanets coneguts en les interpretacions que fa el periodista de La Vanguardia de les nostres actituds col·lectives i dels nostres dubtes i badoqueries  habituals. Juliana és, probablement, un dels exemples més clars de construcció d’un estil i personalitat periodístiques pròpies, ben definides, riques, personals i perfectament pertinents en aquests temps d’incertesa política i cultural. Però tant d’encert li veig a moltes de les seves cròniques com emprenyades em fan agafar els dubtes i ambigüitats que massa sovint deixa planar com a rerafons dels seus magnífics textos.

I com a exemple,  la crònica que va publicar ahir al seu diari, en la que, d’una banda, retratava de forma brillant la topada dialèctica i conceptual entre un català i un  madrileny a la capital del regne, però d’una altra banda, deixava sense reposta, entre la condescendència i l’assentiment, una afirmació terrible, segons la qual els catalans gaudim d’una certa tolerància autonomista gràcies a l’existència de la monarquia. L’afirmació venia a tomb per la hiperinflada polèmica de la crema d’imatges del rei espanyol, i venia a dir que no s’enten (ni des de Madrid ni des d’enlloc) que a Catalunya cometem bajanades d’aquesta alçada, sobretot tenint en compte que gràcies a la monarquia tenim cert grau de reconeixement identitari. 

Juliana, amb tota habilitat, no es mullava sobre l’afirmació, però la deixava allí, estesa en tota la seva grandària, mostrada en l’aparador de luxe de La Vanguardia, sense posar-hi ni un petit "però". La versió madrilenya deia, per rematar, que amb una República (noteu la majúscula), ho tindriem molt més magre.

Aquesta actitud eternament servil de La Vanguardia cap a la família reial tot sovint podria ser motiu de broma i caricatura, però tot sovint pren també la dimensió d’un despropòsit descomunal, sobretot quan es pren posició descarada a favor i en defensa de l’única monarquia europea que s’ha restaurat durant el segle XX. Fins ara m’havia semblat que el nivell i l’estil de Juliana en quedaven fins a cert punt al marge, però ja veig que, com tot sovint, en aquesta qüestió també sóc un pèl ingenu. En fi, què hi farem. Segurament també haurem de reconèixer que és difícil prosperar en aquest diari sense assumir (com a mínim obviant-ne la negació) determinats postulats transcendentals. Esperem només que la brillant prosa i l’aguda capacitat d’anàlisi de Juliana quedin al marge, de tant en tant, de la miopia i l’anacronisme monàrquic de l’Estat i de La Vanguardia, i ens ofereixi altres retrats, més moderns i defensables, del país. D’aquest i d’aquell de més enllà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!