pepcanals
l'internauta d'Argentona
REFLEXIONS EN LA NOSTRA DIADA
Ara fa just un any quan escrivia sobre la Diada parlava de les negociacions del Estatut y de les dificultats per aconseguir un Estatut propi del segle XXI. Els meus dubtes varen desaparèixer ràpidament quan Artur Mas i Rodríguez Zapatero pactaven passant pel davant del President de Catalunya. Va ser el començament del final, haurem d?esperar uns quants anys més per tenir un Estatut on realment es reconegui la nostre identitat nacional. (continua)
Els socialistes catalans més espanyolistes, varen tocar la sirena d?alarma, i als pocs mesos varen aconseguir que el President els hi fes el favor de dimitir. Si el president espanyol passava per sobre del seu company de partit per un tema tant important el millor era fer-lo fora i seguir les pautes que es dictin des de Madrid.
Maragall ha patit atacs de totes bandes i el pitjor es que fins i tot del seu partit. Ha intentat fins el darrer moment, el discurs d?ahir es un exemple, defensar la seva important participació en la elaboració del nou Estatut, en alguns moments fins i tot d?una forma patètica, el bloc d?en Saül Gordillo , http://blocs.mesvilaweb.cat/sgordillo , aporta molts exemples, avui mateix amb el tema del discurs de la Diada.
La Diada d?avui ha canviat el tema del Estatut, pel de les eleccions catalanes de l?1 de novembre. Sense oblidar que a la propera primavera tindrem les municipals.
L?únic candidat nou es precisament el substitut d?en Maragall, Pepe Montilla, que ha deixat el seu complicat ministeri en mans del ?simpàtic? Joan Clos, i s?ha concentrat per ser el primer president de Catalunya nascut i criat fora de Catalunya.
Aquesta situació personal, no crec que hagi de ser una limitació per ser el nostre President. Tinc afinitats amb el candidat, va néixer el 55, jo el 54, va començar Dret i Econòmiques, però ho va deixar a segon per causes laborals, jo ho vaig fer a quart i tercer, té cinc fills, jo en tinc tres, per tant a priori em pot caure simpàtic.
Però no ens enganyem el PSC necessita del PSOE i el PSOE li va ensenyar, amb el tema del Estatut, que en moments concrets poden passar del PSC, al menys quan les generals estan llunyanes. I aquest es per mi el problema d?en Montilla, la seva dependència voluntària del que dicti el PSOE, no oblidem que d?alcalde de Cornellà va passar a Ministre d?Indústria.
I la resta de candidats? El més normal es que Artur Mas torni a tenir la majoria d?escons. A mi particularment no m?acaba de fer el pes. Fins fa uns anys sempre havia confiat en que CiU acabaria per fer una política nacionalista de veritat. Havia tingut moltes ocasions de forçar la màquina quan els seus vots eren imprescindibles per governar a Madrid, tant amb el PP com amb el PSOE, però no ho varen fer, o al menys no amb el grau que jo desitjava. Però per altre banda a Catalunya en tema de les infrastructures tampoc varen fer una política pensant amb el desenvolupament del nostre país, per por a la reacció de les esquerres el que finalment tampoc els hi va servir per conservar la Generalitat.
Sobre el PP no opino, no cal.
Pel que respecte a ICV fa correctament al seu paper, té bons elements, però en alguns moments penso que haurien de tocar més de peus en terra. De totes maneres es un paper necessari per evitar una política massa conservadora.
He deixat pel final el partit en que he dipositat la meva confiança els darrers anys, ERC. La seva situació es complicada. Unes bases joves i agosarades varen aconseguir forçar el NO al Estatut, jo ni tant jove, ni tant agosarat ho vaig trobar el més coherent. Si recolzessin a CiU les seves bases podrien fins i tot formar un altre partit, si es que no aprofiten algun dels existents, més a l?esquerra, si tornen a recolzar un ?tripartit? han de ser més exigents, i podríem tornar a caure en els mateixos problemes dels darrers tres anys.
Per acabar, encara que fora de termini, "Jo també vull un estat propi" http://blocs.mesvilaweb.cat/xmir
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salvador Sostres
El camí de l’autodeterminació, l’independència o com a minim l’exigència de la sobirania compartida confederada, és el primer pas, per poder anar endevant.
Tot altra cosa és un pseudofranquisme que ens ofega i enderrereix cada vegada més amb menys futur com a poble.
Al meu entendre dins el PSC-PSOE ja fa molt de temps que no n’hi ha, de nacionalistes. En tot cas, es poden comptar amb els dits d’una mà.
Sembla que fas una valoració positiva del president Maragall. No puc estar-hi d’acord. Pasqual Maragall és un polític poc seriós que li agrada governar a cop de declaració extravagant. És el que es coneix com a "maragallada". La darrera l’ha fet aquest matí de la Diada Nacional de Catalunya, quan al peu del monument a Rafael de Casanoves, amb un somriure als llavis, ha dit que en aquests moments no tenia cap sentit parlar d’independència, perquè tots érem europeus. El que amaguen Pasqual Maragall i la resta de membres del PSC-PSOE, és que a Europa s’hi va com a membre d’una col·lectivitat nacional, i en aquests moments els catalans no hi estem representats, perquè Espanya ens ha convertit en una regió autònoma sense cap mena de poder de decisió a Europa.
En definitiva, en un dia com avui, penso que hem de reivindicar ben fort un Estat propi per a Catalunya. És l’única manera que tenim els catalans i les catalanes de sobreviure com a poble, en un món on si no tens la bandera plantada a l’ONU, no comptes per a res.