Ressenya a la revista Saó

PAU ALABAJOS: LA VEU DE L’ESPERANÇA

Avui vos parlaré de Pau Alabajos, una sòlida realitat de la nostra cançó. El vaig conèixer fa uns anys en un concurs del Consell de la Joventut de València. Era l’únic cantautor enmig d’una pila de grups de rock i no ho tenia gens fàcil. Els concerts es celebraven a la Sala Matisse. Hi havia més soroll del desitjable per a una actuació d’aquestes característiques. Tanmateix, quan va començar a cantar vaig comprendre de seguida que teníem un nou valor a la cançó. Vicent Sangermés, l’incansable productor de Cambra Records, ja li havia tirat l’ull i em lloava l’artista per si no ho tenia clar. Ell ja l’havia escoltat i preparava el seu proper disc. A mi, no em feien falta els comentaris de Vicent. Saltava a l’oïda que aquell jove prometia. Cantava molt bé, era rigorós, modern musicalment i senzill, es prenia molt seriosament el que feia, escrivia bons textos i l’acompanyava un grup de corda amb celo i violí –Els músics furtius- que encaixava molt bé amb les seus cançons i li donava un aire diferent a la banda convencional.

Després va traure “Futur en venda” on deixava ben clars els seus plantejaments. No és un autor que s’amague de fer cançons de denúncia, reivindicatives. Del que vull parlar-vos, però, és del seu flamant nou disc “Teoria del caos”, editat per Cambra Records. Un disc que se t’apega a l’orella des de la primera cançó. El disc has estat produït per Toni Xuclà, una referència indiscutible de la música en català que ha produït artistes com Miquel Gil o l’Ham de Foc. Els arranjaments de corda de Laura Navarro –violinista inseparable en els espectacles de Pau- demanaven, entén Pau, un home com Xuclà a qui no li són estranys els arranjaments de tall clàssic i la barreja amb la música d’arrel o els aires pop, com és el cas de Pau. El resultat ha estat excel·lent, l’acollida del públic ha estat molt bona i Pau ha guanyat el Premi Ovidi 2008 al millor disc de cançó d’autor.

Com deia adés, Pau no s’amaga de reclamar trobar-se bé en l’estela de Raimón o l’Ovidi, de tots aquells que canten sense embuts els horrors del present. Diu en el primer tall del disc: “Anem a la deriva/ sembla que hem perdut el nord/ hem venut el territori/ com sempre, al pitjor postor/ hem deixat que la cobdícia/ ens sepulte les arrels/sota muntanyes de runa”. Una cançó contundent “Contra el ciment”. El cantautor basc Ruper Ordorika col·labora posant la veu en un tema dedicat a Euskadi: “Lladren els mastins/ de la Santa Inquisició/ amb la gola encesa en flama/ i les urpes a l’aguait/ però encara n’hi ha un demà/ un futur engrescador/ com la pauta immaculada/ d’una partitura en blanc”.

Pau és de Torrent, i no per això, però també, dedica una cançó que et fa tremolar a l’accident més terrible de la ciutat de València, “Línia 1”: “No es pot negociar / amb el dolor/ ofendre les víctimes/de l’accident/ sense pietat/ sense compassió/ (…)democràcia tocada de mort/ tocada de mort/ (…) paraules en l’aire/ terratrèmols en el cor”.

Podria fer-vos un tast de cada cançó, però s’acaba l’espai i les cançons són per sentir-les. I aquestes ratlles només serviran si aneu a buscar el disc de Pau, si aneu als seus concerts. Si vos sentiu, com canta ell, “hereus d’una amarga esperança/ una escletxa de llum”. Perquè com diu aquest jove cantautor que el caos ens ha regalat “és el moment d’escriure cançons que parlen del present”. I potser, les nostres emocions es transformen en accions i, com la papallona de la teoria, alguna cosa pot començar a canviar en aquesta terra devastada.

Pau Alabajos, “Teoria del caos”. Un disc altament recomanable. Feu-ho córrer: “escriurem en les façanes/ que estem farts de claudicar”.

RAFA XAMBÓ


Ressenya publicada a la revista Saó (número 330, juliol-agost 2008)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *