Una de les novetats d?aquestes eleccions ha
estat l?entrada al Parlament de tres diputats dels ?ciudadanos?. Han començat a
aparèixer comentaris sobre la cosa, però jo quasi m?afegiria als que, com en
Partal, no ho veuen malament. En parlem? (segueix…)
Al País Valencià, fa temps algú va dir que, per crear un partit i obtenir representació parlamentària, només calien 100 milions de les antigues pessetes i un diari. Així fou com va néixer Unión Valenciana, i com es va mantenir fins que al PP li va interessar dinamitar-la (per inútil).
Al Parlament de Dalt sembla que estem vivint una situació semblant: uns quants pallassos i intel·ectuals (proveu d’endevinar qui és qui) s’han posat a jugar a polítics. La cosa no hauria passat d’aquí (l’any 2003, els Españoles bajo el Separatismo van treure la gloriosa xifra de 603 vots) si no hagués estat, com a mínim, per un exhibidor de pel·lícules (el seu nom comença per B i acaba per alañá) que hi ha posat uns quants calerons, i per la COPE, amb el suport d’El Mundo.
I això és bo o dolent? Com quasi sempre, depèn per a què o per a qui. A mi, personalment, sempre em preocupa com una cosa o un fenomen pot afectar al nostre procés cap a la independència. En aquest cas, aquesta trepa només visualitzaran aquells que ja hi eren, però estaven camufalts en altres bandes. Si algú és segur que votarà NO a la independència (la nostra, és clar, no la d’ells), són aquests. I, la veritat, no són gaires. De moment. Que tohom tingui clar que en són més, i que aniran sortint. Com que ens els acabarem trobant al davant el dia que toqui, potser millor que els anem veient les cares.
I mentrestant? Mentrestant la cosa té la seva gràcia. Si us hi fixeu, han aparegut ara, i no durant les majories absolutes de Pujol. Per què (com diria la Terribas)? Doncs, al meu humil parer, perquè aquesta colla ja han cremat l’últim cartutx de l’esperança que s’aturi el nostre camí a la independència. Sempre havien confiat que el dia que els sociates arribessin al poder es desmuntaria el feble edifici reconstruït per Pujol, i ara han vist que no. Havien confiat en la pluja fina del rentat de cervell d’El Periódico i totes les pallassades de Gestmusic, entre moltes altres, per anar desnacionalitzant els catalans, i han vist que quan CiU baixa, Esquerra puja. Horror! No volies nacionalisme? Té independentisme! És clar, els han entrat nervis, i han deicidit que ja no valia allò de "conseguir el efecto sin que se note el cuidado": ara ja van a sac, a cara descoberta.
Davant d’aquest panorama, tots els estartegs de l’encaix de Catalunya a Espanya, sector vaselina, s’estan estirant els cabells de cara endins, encara que intentin mantenir la compostura de cara enfora. Us recomano que aneu llegint a partir d’ara els comentaris dels tots els "antinacionalistes" que creen opinió per aquí (amb moderació, no us agafi alguna cosa!). Tenen un dilema: aquests "ciudadanos" diuen, amb totes les lletres, allò que ells defensen, però no podien dir per no crear rebuig. Si, per una banda, els defensen, resultarà que els engreixen, a costa de PSOE i PP, cosa que no volen de cap manera. Si els ataquen, amb quins arguments ho faran?
I així entrem a la qüestió més aritmètica, que també té la seva gràcia: la nostra tan rebregada llei electoral té una mà de ferro implacable: la llei d’Hondt. Els que la hi van posar tenien un objectiu molt clar: castigar els petits, premiar els grans i, com a conseqüència, castigar molt les divisions i la multiplicitat d’ofertes similars (demaneu-ho, si no, als diversos verds). Per això, entr altres coses, l’invent dels sociates d’anar junts amb ICV a Girona, Lleida i Tarragona l’any 99. Ara els "ciudadanos" faran mal als sociates i peperos per diverses bandes: primer, prenent-los vots dels indecisos, que davant del dubte (abans ho tenien clar), molts es quedaran a casa; en segon lloc, faran abstenir o canviar de vot a molts votants "fidels"; i, en tercer lloc, i suposant que la suma total de vots espanyolistes fos la mateixa, treuran menys diputats que els que es repartien només sociates i peperos, ja que els diputats dels "ciudadanos", per la llei d’Hondt, costaran més vots, i a sobre, en molts casos, no seran suficients per treure diputats -és a dir, seran vots espanyolistes que es perdran.
A mitjà i llarg termini, això produirà un afebliment dels sociates que no serà correspost per una pujada igual dels "ciudadanos", encara que pugin una mica. I suposo que està clar que és molt més obstacle per a un referèndum d’independència un PSC fort que uns "ciudadanos" no gaire forts…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1) Un recuperar l’electorat més estremista que l’extrema dreta sempre ha cregut que el Vidal-Quadrisme atreia més, que la suposat "sentit comú de centralitat" de Josep Piqué.
2) Substituir i llavar la imatge del desgast de l’agressivitat vers Catalunya de la brunete mediàtica de la dreta cavernaria, per fer més moderat i bo el Partit Popular de Josep Piqué p altres posicions espanyolistes davant l’opinió pública..
3) Presentar el producte Ciudadanos de Catalunya, com una novetat amb aire fresc i renovat de participació ciutadana, contra la recuperació dels valors culturals de Catalunya com a nacionalitat històrica.
4) Alhora que puga restar-hi vots pricipalment a membres del tripartit; es a dir el PSC i en menor mesura a ICV-EUA.
Tot això deu tindre els seus inconvenients, però de moment la brunete mediàtica cavernaria de l’extrema dreta ja té un joguet més com a plataforma de projecció.
És veritat que els Ciudadanos visualitzen l’espanyolisme present a Catalunya. Això potser serà bo, perquè de rebot s’enfortirà la postura contrària (esperem-ho) quan comencin a parlar en castellà al Parlament i totes aquestes coses. Penso que els Ciudadanos no són exactament una extrema dreta sinó el socialisme espanyolista pur, que estava enquadrat en el PSOE. Ciudadanos tindrà una vida llarga i que creixerà en detriment del PSC, bàsicament. Veurem com reacciona aquest…
Per fi, al Parlament de Catalunya podrà sentir-se la veu del nacionalisme espanyol més pur, íntegre i essencialista. Enmig d’aquest batibull de partits pseudonacionalistes catalans, més aviat regionalistes de via estreta, que no gosen alçar excessivament la veu senzillament perquè els falta el geni de raça de la nació espanyola que encarna el partit Ciutadans, Partido de la ciudadania, l’orgull de l’espanyolitat recuperarà l’espai que no havia d’haver perdut mai.
Prou que alguns mitjans de comunicació catalans van intentar boicotejar el nou partit amb l’excusa que aquest era un partit extraparlamentari i que per tant havia de rebre el mateix tracte que els altres partits extraparlamentaris. Eren excuses de mal pagador perquè era evident que Ciutadans encarnava l’autèntic esperit nacional tan malmès d’ençà de la mort de Franco, i per tant no li calien més credencials perquè se li donés el tracte que es mereixia, i que sí que li van saber donar els seus valedors de la COPE, del diari el Mundo, la Razón i altres mitjans que es consideren hereus de l’obra del Generalíssim. Es possible que des del Partit Popular de Catalunya se’ls consideri l’extrema dreta, però tan se val, perquè a Ciutadans saben que no hi ha dretes ni esquerres i que el que compta és la defensa a ultrança de la identitat i de la llengua espanyola.
Ciutadans! Arriba España!