Benaguasil històries mil

Joan Bell-lloc

• (Article publicat a la revista “De pint en ample”  núm. 9. Benaguasil, 4 de desembre de 2020)

El benaguasiler Lluís Valls (P. fray Ambrosio Mª de Benaguacil, caputxí) va editar el 1934 un llibret anomenat popularment Montieleries (1) on publicà, per primera vegada, alguns documents imprescindibles per al coneixement de la història i la tradició de la devoció a la Mare de Déu de Montiel, patrona de Benaguasil. Però no es va limitar a la simple còpia dels documents sinó que va analitzar-los, comentar-los i, sobretot, va comprovar les afirmacions que s’hi feien.

Han passat 86 anys d’aquella publicació i ara, en el quart centenari de la Troballa de la imatge de Montiel, es poden sumar nous documents que complementen la investigació del pare Valls i que poden afegir una mica més de llum sobre uns fets que se situen exactament a quatre-cents anys de distància.

El primer document que dona a conéixer és un text de 1758 copiat literalment d’un manuscrit original titulat Libre de la Cofadria de Nostra Señora y Patrona la Mare de Déu de Montiel (any 1758, ara desaparegut) on els devots confrares redactaren la tradició oral de la troballa de la santa imatge, un fet ocorregut més d’un segle abans (2). Molt resumidament l’escrit es pot sintetitzar en tres punts:

1.- El 4 de desembre del 1620, un pastor aragonés veu una brillantor en una concavitat de Montiel i avisa el rector mossén Gaspar Carbonell. Aquest hi puja i recull una capelleta amb una imatge de la Mare de Déu que, iconogràficament, es pot considerar del Roser: “en su brazo derecho tiene al Niño, su Hijo; en la mano izquierda un rosario”.

2.- Posteriorment, el batle de Benaguasil, Francesc Crespo, es trasllada a València i s’emporta aquesta imatge, però en arribar un any de gran sequera, les autoritats locals li demanen de restituir-la per fer rogatives. Davant la negativa del batle,

l’arquebisbe decreta el retorn de la Verge a la vila i, en creuar la ratlla del terme, els núvols descarreguen una abundant pluja, considerada un miracle.

3.- Després desfer-li una novena, en solemne processó se puja la imatge a la coveta de la Troballa, al voltant de la qual s’edifica una petita capella suficient per fer missa dignament i, fora, una habitació per a l’ermità, tal com declara el rector de Llíria en una visita oficial. Finalment, el diumenge de la Santíssima Trinitat del 1644 es posa la primera pedra per a la reedificació de l’Ermita i la casa de l’ermità (3).

1.- La Troballa

Tot examinant els tres elements bàsics del relat tradicional (Troballa, Crespo i Ermita), poc es pot afegir a la primera part, ja que va ser un fet particular que es produí entre un pastor anònim i mossén Carbonell, rector de Benaguasil àmpliament documentat, però que res no diu sobre el fet de la Troballa (4).

Quant al pastor, l’única dada de la tradició és que era aragonés, sense especificar cap poble concret: “no se sabe de qué tierra era”. Tanmateix, algú va proposar la vila de Jabaloyas com a lloc originari del pastor, però quan el 1934 el pare Valls publica les Montieleries, explica la resposta negativa donada pel mateix rector de Jabaloyas en la seua infructuosa recerca a l’arxiu d’aquella parròquia.

Malgrat tot, la documentació consultada actualment posa de relleu que al Benaguasil de mitjan segle XVII vivien diversos “pastors aragonesos”, majoritàriament de la Comunitat d’Albarrasí, com ara Domingo Campos, habitant de Valldecuenca (1635), Anthon de la Casa, “pastor del loch de Fries” (1645), Pedro Cavallero, de Noguera de Albarracín (1650) o d’altres pobles veïns, com Josep Edro d’Alcalà de la Selva (1645).

Per això que, tot descartant Jabaloyas, se suposa que el pastor de la Troballa podria ser d’algun indret de la Comunitat d’Albarrassí.

També cal remarcar la importància del dia 4 de desembre, festivitat de Santa Bàrbara, com a commemoració de la Troballa. És una data confirmada per diversos documents del mateix s. XVII, així com per alguns actes importants efectuats en aquesta diada, com ara la benedicció de l’ermita (4 de desembre del 1651). No està documentat, però, el suposat any de la Troballa (1620) ja que els documents consultats del XVII no especifiquen mai l’any o el desconeixen (5).

I finalment, un detall sobre el lloc. Diu el relat que el pastor “apacentaba el ganado en dicho monte, Montiel”. Aquesta muntanya emblemàtica de Benaguasil era propietat particular del duc de Sogorb que l’arrendava a pastors, herbajants i extractors d’arena. Però en un rampell de generositat, el duc oferí aquest indret als nous pobladors de la vila, com a bovalar, tal com consta a la Carta Pobla de 1613, per espai de 8 anys, un termini que expirava, justament, el 1620.

2.- Francesc Crespo

La segona part del relat està centrada en la figura d’en Crespo, un personatge que narrativament es podria considerar un “antagonista” que, finalment, és vençut pel poble. Tanmateix, es tracta d’una persona totalment verídica i real, tal com ja la va documentar el pare Valls, el qual donà a conéixer una dada extreta de l’arxiu parroquial segons la qual l’11 de febrer del 1641 se soterrà a l’església un albat, fill de Francesc Crespo, amb la qual cosa donava fe de la seua existència històrica i de la seua cronologia concreta.

La documentació actual ha afegit noves dades: estava casat amb Eufràsia Blasco i, a banda de l’albat, tingueren una filla i hereva única, Maria Jacinta Crespo. Ell sempre es considerà “ciutadà de València”, on devia residir oficialment, tot i que a Benaguasil, el seu lloc de treball, tenia també residència continuada. Ací posseïa una hisenda considerable, tant en propietats rurals com urbanes. Entre altres béns tenia tres cases a la vila, una d’elles (hui coneguda com Ca Tena) és on devia viure habitualment. En una relació del seu patrimoni, feta el 1649, es descriu sa casa:

La qual cassa està situada dins dita vila [de Benaguasil], en lo Portal dit de València, que affronta per dos parts ab dos carrers y per altra ab la muralla y de altra ab lo pati dels hereus de Bernat, notari.

El seu nom sempre va lligat al càrrec de batle, és a dir, administrador dels drets i els interessos senyorials a Benaguasil (6). Com un gos fidel, defensava el patrimoni del seu amo, el duc, amb ungles i dents. L’apassionament en la realització del seu deure li reportà innombrables enfrontaments i problemes, com ara es veurà. Crespo morí a València els primers dies de setembre del 1649.

Aquest home havia aparegut a Benaguasil el 15 de maig del 1634, data en què fa de testimoni davant del justícia: “Francés Crespo, balle de dita vila”. I ja no desapareixerà dels papers fins al dia de la seua mort, i molt més enllà, encara. En els quinze anys que es documenta a la vila es poden distingir tres etapes.

La primera època de batlia (1634-1640) sembla que tingué una bona relació amb els diversos estaments locals, com ara l’Església, ja que gestionava i recollia les rendes parroquials, incloent-hi els béns de pobres. També es relacionava afablement amb el món del comerç sericícola, comprant fulla al poble i venent-la fora:

Die 7 septembris 1635. Joan Català, llaurador de la present vila de Benaguazir, a venut a Francés Crespo, bale de dita vila, tota la fulla que [té] en la orta e terme de dita vila de Benaguazir \i també la fulla que té [de] pobres/ per a fer seda lo any següent 1636. I del preu de aquella confessa estar content y pagat. Lo qual tracte se a fet em presència de Francés Ximeno, llaurador de dita vila.

Però del 1640 al 1645 es detecta un tracte més hostil cap als habitants de Benaguasil. El canvi coincideix amb la mort de don Enric d’Aragó i Folc de Cardona, senyor de la vila, en el context de la Guerra de Catalunya. La defensa del patrimoni del nou duc li causà continus enfrontaments amb les autoritats locals, com ara quan li exigeixen el condicionament de la casa de les Rendes, un edifici de propietat ducal que havia d’utilitzar el Comú per a emmagatzemar la col·lecta del forment.

Die 23 iunii 1640. Lo justícia etc. instant y requirent Juan Nadal, major, síndich y procurador de la present vila, attés que huna y moltes vegades an persuadit a Francisco Crespo, bale de Sa Excel·lència, de que donàs horde en adobar la casa de les Rendes per a possar los fruyts y grans que dita vila replega per lo arrendament té fet de Sa Excel·lència, y en jamay [a] hagut remey de que dit Crespo los fera dits adops; e per quant lo colector de dita vila, per ocasió de que dita casa de les Rendes no està suficient per a possar dits fruyts, se’ls enporta a sa casa en apellido dels dits adops, lo qu·és en gran dany de dita vila; per so, lo dit justícia, aconsellat etc. providet de que lo dit síndich, en dit nom, busque un hobrer de vila encontinent y fasa fer dits adops a costes de dit arrendament, attento que Sa Excel·lència té obligació de donar dita casa de les Rendes suficient per a possar dits fruyts. Et etiam, hon se vulla que sia atrobat lo pertret necessari el puxa pendre pagant lo que valdrà. Et providet etc.

El mal ambient creat al seu voltant incidia fins i tot en els seus criats, els quals eren objecte de les ires populars:

Die ·XI· iulii 1640. Comparent mestre Francesch Amigó, sirurgià de la present vila, davant la presèntia de Pere Orts, justícia de dita vila, dix e relació féu que havent-se trobat present en casa de Francisco Crespo, aplegà un criat de dit Crespo nafrat en lo cap \nomenat Vicent Soriano, el qual lo nafrà Juan [Ra]mada, criat de Tomàs Sans, y Gaspar Gasent, també criat de dit Sans/ de dos pedrades en la part coronal. La qual nafra no és mortal sinó algun tant perillossa per los accidents que poden venir conforme regles de sirurgia. Tot lo qual féu dit sirurgià per lo descàrrech de son ofici. De les quals cosses, lo dit justícia etc. Actum Benaguasil, etc.

Testes: Batiste Roís, menor, y Jusep Amaro, llauradors, etc.

Però també s’enfronta als rics benestants de la comarca, com ara Miquel Monraval, membre d’una important família de notaris de Llíria. Heus ací un fet protagonitzat per ell el 20 d’octubre del 1644:

Del bale contra Monraval.

Francisco Crespo, ciutadà y bale per Sa Excel·lència lo Excelentíssim Duch de Sogorp y Cardona, havent vist eixir tres carros carregats de madera, com són jàsenes y reboltons, de la present vila de Benaguasil per a la vila de Llíria, demanà als carreters que portaven dita madera que ha on l’avien carregada y hon la portaven. Li respongueren que l’avien carregada en casa de la viuda de Juan Nadal, quondam, y la portaven a la vila de Llíria, a casa de Miquel Monraval. Y dit bale, encontinent, com lo justícia de dita vila, al prompte, no·s trobà present per estar aquell en l’orta, se anprà de l’auxili de son assessor y menistre y encontinent foren enbargats quatre parells y mig de bous y portats a l’ostal de dita vila. Y per Anton Rodrigues li fonch manat a Mariana Fortuny y de Miquel, muller de Bernat Miquel, ostaler, que·n pena de 25 lliures no done ni lliure dits bous sens llicència de Sa Excel·lència. Y continuant dita instància el trobà present Jusep Munyós, justícia de dita vila.

Finalment, en una darrera etapa que va des del 1645 al 1649, any de la seua mort, la figura de Francesc Crespo s’aparta paulatinament de la vida pública sense deixar, però, el càrrec de batle. Aquest allunyament progressiu, que podria estar motivat per alguna malaltia, coincideix amb l’aparició d’altres personatges que el substitueixen en algunes de les seues funcions, com ara Batiste Marí, nou gestor dels arrendaments senyorials. També en el terreny privat apareixen estatgers que s’ocupen del seu patrimoni local durant la seua absència.

Aquesta actitud hostil contra les autoritats locals, incloent-hi el mateix rector mossén Josep Martí, contrasta amb la seua primera etapa de col·laboració en temps de mossén Gaspar Carbonell. Per una altra banda, la postura negativa de Crespo també contrasta amb el tarannà més sociable de Batiste Marí el qual, només accedir al càrrec de col·lector de les rendes senyorials, manà fer una gran reforma en la casa de les Rendes, acomplint així els desitjos de les autoritats locals.

Totes aquestes noves dades venen a confirmar, per tant, el rol d'”antagonista” que la tradició li assigna en els fets de la Troballa. És totalment versemblant que un personatge tan exigent i primmirat com Crespo volgués “expropiar” una imatge trobada en territori privat del seu senyor, que se l’emportés a sa casa i que es negués a retornar-la. Sense cap escrúpol dugué a terme el “captiveri” de la santa imatge, en paraules del mateix pare Valls.

3.- L’Ermita

El tercer element del relat és la construcció de la primitiva ermita, o ermites, com ara es veurà. El pare Valls, honest i rigorós amb els documents que utilitza, transcriu el manuscrit original amb total respecte, tot i que ell no compartia algunes de les coses que s’hi contaven. I un dels punts de desacord era precisament la construcció de la primera ermita.

Els confrares de 1758 conten que, rescatada la santa imatge i acabada la novena d’acció de gràcies per la pluja miraculosa, pujaren la venerada figura a la mateixa cova de la Troballa “donde por entonces se edificó una capilla pequeña encerrando dentro de ellala cuevecita donde fue hallada dicha santa imagen. Y asimismo se le hizo al ermitaño una corta habitación”. Cal dir que el text especifica que era una ermita digna i suficient per dir missa, segons la inspecció que en feu el rector de Llíria. Aquesta seria la primera ermita. Més tard, el diumenge de la Trinitat del 1644, “se puso la primera piedra en la reedificación de la Ermita, ampliándose la habitación”. Aquesta seria la segona ermita.

Això diu el manuscrit. Però el pare Valls comenta que ell no veu possible la  construcció de cap ermita ni cap refugi per a l’ermità en poc més de nou dies. Ell situa el retorn de la imatge a l’hivern o la primavera del 1644 i conclou que no hi hagué temps material de fer cap ermita abans del 22 de maig, diumenge de la Santíssima Trinitat d’aquell any. Acaba dient que és a partir d’aquesta data quan es comença a fer una ermita i que abans no hi havia res. I aquest santuari és el que arribarà fins a l’any 1795 en què es refà de nou i s’edifica l’actual.

Per tal de reforçar la seua argumentació, el pare caputxí aporta un altre important document del desaparegut arxiu parroquial tot i que, malauradament, només en feu un resum. Es tracta d’un escrit de D. Jacinto Minuarte, vicari de l’arquebisbe, en què autoritza el pàrroc de Benaguasil a beneir l’Ermita. S’hi assenyalen les següents dades:

1- Està datat el 23 de novembre del 1651.

2- Es dóna permís al rector de Benaguasil per a beneir el temple.

3- La llicència es donava a partir d’un informe previ del Dr. Jordán Selva, pàrroc de Llíria, en què declarava que l’edifici era digne, però que no hi havia cap casa per a l’ermità, només una «choza». Per això, el vicari episcopal amenaça d’excomunicació eclesiàstica qualsevol ermità que use el temple com a refugi per menjar o dormir.

4- La imatge mariana de la Troballa que es col·loca a l’Ermita s’anomena “Virgen del Monte Calvario”. No apareix enlloc el nom de Montiel.

Encara afegeix el pare Valls un tercer document de l’arxiu parroquial, les Capitulacions de la pia i devota confraria de Nostra Senyora de Montiel, datades el 21 d’agost del 1669 en la pròpia ermita de Montiel. Aquest document tampoc el transcriu, només resumeix alguns aspectes devocionals i remarca dues dates:

1- El diumenge de la Santíssima Trinitat (no diu l’any) (7) es va posar la primera pedra de l’Ermita.

2- El 4 de desembre del 1651 es beneí l’Ermita.

Amb totes aquestes dades, Lluís Valls construeix la hipòtesi següent:

– La primera ermita que esmenta la tradició no es pogué realitzar.

– L’obra del santuari s’inicià el 22 de maig del 1644, el dia de la Santíssima Trinitat, tal com diu la tradició recollida pels confrares.

– La benedicció d’aquesta ermita va ser el 4 de desembre del 1651, dada confirmada per dos documents: el permís episcopal i les Capitulacions de la Confraria.

Sortosament, totes aquestes dades rescatades i publicades pel pare Valls el 1934 es poden completar ara amb noves informacions originals del segle XVII. Entre aquestes darreres aportacions hi ha la primera menció de l’Ermita en una declaració feta per la benaguasilera Teodora Bondia (8) l’any 1650:

Die 28 janer 1650. Lo justícia etc. oïts en asignació a Teodora Bondia, de una, y de altre a Francés Ximeno, curador dels menors del quondam Pere Capella, sobre un paper de menuts que la dita Teodora Bondia demana a dit curador per so que los havia donats al dit quondam Pere Capella per a què els donàs a la hobra de la Hermita y no·ls ha donats. Del qual ha constat, per testimoni de Miquel Assensio, de que los tenia en son poder dit Capella y que la dita Teodora jura no·ls ha nunca cobrats.

Providet que lo dit Francés Ximeno, en dit nom, pague dita paga de menuts y se li prenguen en compte de ser descàrech de cura. Y en quant si·s restituirà a la dita Teodora o a la Hermita, retinet acordium.

Aquesta dada ve a ratificar que, en aquell moment, gener del 1650, s’estava construint una ermita a Benaguasil, un edifici que seria beneït quasi dos anys més tard, el dia de Santa Bàrbara del 1651.

Però, sorprenentment, és a partir del 1652 quan comença a aparéixer una gran quantitat de documents que certifiquen una entusiasta activitat en la construcció de l’Ermita, una labor que s’allargarà durant tot el decenni fins al 1660. Incomprensiblement, l’endemà de la inauguració canònica, amb tots els permisos episcopals en regla, és quan es presenten a l’Ermita els fusters, els algepsaires, hòmens i bèsties arreglant la costa de l’Ermita, uns altres fent la casa de l’Ermità, carros que pugen rajoles, morter, aigua i bigues. I l’operació acaba amb la col·locació de la teulada de l’Ermita el 2 de setembre del 1660. Els documents són ben clars i transparents:

Yo, Jaime Sesé, carpintero, confieso he resebido del señor Pedro Calaforra, jurado de la villa de Benaguasil qarenta (sic) y dos libras, dosse seuldos (sic), digo 42 L., 12 s. las quales son por sesenta y seis jornales que he trabajado de carpintero en la Hermita de dicha villa, a rasón de 12 s.  por cada jornal. Y por la verdat hise aser el presente de mano ajena y firmado  de la mía mano y a 6 de desiembre 1652. 42 L., 12s. Jaime Sesé.

Joseph Castillo, per tirar aljeps a la Hermita [a 30 octubre1653], dos hòmens y dos rosins: 1 lliura 4 sous.

Vicent Armengol, a 28 de noembre 1653, per anar a [a]dobar lo camí de la Hermita: 8 sous.

Viudo [de] na Florència, a 3 de deembre 1653, per aportar aljeps a la Hermita, home y rossí: 12 sous.

Vicent Silvestre, per tirar aljeps a la Hermita en 3 deembre 1653, home y rossí: 12 sous.

Joseph Castillo, [en 3 deembre 1653], per tirar aigua, sis dies, a la Hermita, home y rosí: 3 lliures 10 sous.

Jacinto Durà, [1654], per la cassa de l’Hermità: 50 lliures.

Francés Ramon, en 2 de setembre [1660], a la obra de la Hermita, un home: 8 sous.

Felip Gil, en 2 de setembre [1660], per a la obra de la Hermita, per set jornals de home y rosí per a puchar rachola, morter, algeps y aygua: 4 lliures 4 sous. Item, per a dita obra [de la Hermita] donà dos cabirons que valen 10 sous.

Batiste Ruíz, en 2 de setembre [1660], a la Hermita, per a fer la teulada, 3 hòmens: 2 lliures 4 sous.

Aquestes noves dades obliguen a fer una reestructuració dels fets relatius a la construcció de les dues primeres ermites, ara sí clarament descrites pels documents: una anterior al 1651 i una altra amb posterioritat a aquesta data.

La nova informació donada per Teodora Bondia corrobora parcialment la tesi del pare Valls: una ermita construïda del 1644 al 1651. Però tots els altres documents demostren que aquesta ermita degué ser tan provisional i efímera que només inaugurar-la es reprengué una nova reedificació, cosa que contradiu la teoria del caputxí.

Per una altra banda, amb la versió donada pels confrares passa una cosa semblant: la nova documentació corrobora que, efectivament, es va fer una primera ermita tan de pressa que, una vegada estrenada, s’inicià la seua reedificació. L’únic problema és la cronologia, ja que caldria retrotraure la data del 1644 al 1652.

Finalment, un nou document indica que el 1665 l’Ermita estava acabada i vigilada per un ermità, mantingut amb sou municipal:

Digo yo, Bartolomé Capella, hermitaño de la Hermita de la Virgen de Montiel, que es verdad que he resebido del señor Josepe Castillo, jurado de la villa de Benaguacil, 15 sueldos, digo 15 sueldos, y son por la mesada del mes de sitienbre. Y por la verdad mandé hazer el presente en Benaguacil oy, a 22 de octubre de 1665. Bartolomé Capella.

Unificant tot el que s’ha exposat fins ací es poden donar per segures les següents dades:

– 1650, gener, 22: primera notícia de la construcció d’una ermita a Benaguasil.

– 1651, desembre, 4: benedicció de la primera ermita a la Mare de Déu del Monte Calvari.

– 1652-1660: reedificació de tot el conjunt eremític: el camí de pujada, el santuari i la casa de l’Ermità.

– 1661-1665: entre aquests dos anys, inauguració de la segona ermita.

– 1665, octubre, 22: funcionament normal d’aquest segon santuari amb un ermità dotat pel Comú. Aparició per primera vegada de l’advocació “Verge de Montiel”.

– 1669, agost, 21: fundació, en la pròpia ermita, de la Confraria de la Mare de Déu de Montiel.

4.- Conclusió

Vistes en conjunt totes aquestes dades documentals i tradicionals sobre l’inici de la devoció a la Mare de Déu de Montiel es pot plantejar una explicació més àmplia d’aquest fenomen devocional. I cal començar pel topònim.

El nom de Montiel és un orònim que apareix ja el 1424 amb diferents variants: Montiell (1453), Muntiell (1465), Montiel (1471), Montell (1483) i Montil (1619). Es tracta d’un nom d’origen llatí: montellu o monticulu, muntanyeta, que ha arribat a través de la llengua i la cultura àrabs. Aquest orònim s’aplicava a una propietat privada dels senyors de la vila que l’arrenden com una font d’ingressos a pastors i hebajants. Tot i això, el 1613 la cedeixen gratuïtament per un temps a la vila. A la Carta Pobla del 1613, el punt 26 diu:

Item, és estat pactat y concordat entre les dites parts que sa Excelència y sos succesors se reserven per a si les debeses, herbes, pastos y pasos del bestiar del terme de la dita vila […]. Açò emperò, entés que per quant als dits nous pobladors se’ls oferiran alguns gastos, […] se puga aprofitar y se aprofite la Universitat de dita vila de les dites herves e pastos per temps de huit anys. 

Un termini que, com ja s’ha dit, expirava el 1620. A partir d’aquesta data, en què la muntanya retorna al duc, la vila intentarà de retenir-la d’una manera permanent, tot i que el duc sempre mantindrà la seua propietat (9).

I és en aquest context on cal situar l’origen de la Troballa. Els representants de la vila intentaran, una vegada i una altra, la manera d’entrar al vedat i fer-se amb la majestuosa muntanya com a propietat comunal. Front a ells, la figura del batle Crespo representava una barrera infranquejable en defensa de la propietat ducal.

De sobte, un pastor hi troba providencialment una imatge mariana que, segons la tradició posterior, no vol quedar-se al poble sinó que vol una ermita a la muntanya (10), és a dir, enmig del terreny del duc. La idea va ser genial i, a més, no era nova. En la dècada del 1640-50 ja devia funcionar un calvari a la part més baixa de Montiel, anomenat en la documentació el Monte Calvari, el qual donà nom a la imatge trobada pel pastor i, com a topònim, va perdurar fins al final del segle XVII (11).

Però no era cosa de quedar-se en la falda de la muntanya, calia fer-li una casa a la Verge al lloc que ella va triar: enmig de la muntanya, dins de les terres vedades. Tot era qüestió de trobar el moment adequat. I l’ocasió es presentà quan Crespo deixà anar el seu darrer alé, el setembre del 1649. Llavors, mentre Batiste Marí, el seu successor, mirava cap a un altre cantó, un grup devot i entusiasta de benaguasilers fan quatre parets al voltant de la coveta amb una cabana per a l’ermità. Tot alhora, mossén Josep Martí, el rector, demana el permís a l’arquebisbat i la llicència arriba el 23 de novembre del 1651. Onze dies més tard, el dia de Santa Bàrbara, es beneeix.

L’Ermita és ja un fet consumat. Batiste Marí no obre la boca i don Luís, el duc, tampoc no posa objeccions a la voluntat divina. A partir d’ara, la Universitat de Benaguasil ja pot replantejar-se de fer unes obres com cal: la costa, la casa de l’Ermità i una ermita millor. Durant deu anys, als mesos de la tardor, quan la faena de l’horta fa un interval, els devots pugen i fan l’obra nova, enmig de la muntanya. Tota la comarca ha de contemplar la nova ermita construïda en l’altura. És l’orgull de Benaguasil.

Notes addicionals:

• (1) El títol complet és: Historia, novenas, favores y montielerías de Nuestra Señora de Montiel, venerada en su ermita en Benaguacil, por el P. Fray Ambrosio Mª de Benaguacil, capuchino, 3ª edición aumentada y mejorada, 1934, tipografía San Buenaventura, Totana (Murcia).
• (2) El pare Valls atribueix l’autoria de la narració al poeta i prevere benaguasiler Joan Baptista Antequera. Tot i que el Llibre de la Confraria és de 1758, i Antequera era llavors menor d’edat, la narració podria ser d’uns anys més tard, quan el jove poeta ja hauria fet els seus estudis.
• (3) Des de la redacció d’aquest text el 1758 fins a l’actualitat, s’han afegit -i s’afegeixen encara- nombrosos elements meravellosos que l’han allunyat de la senzillesa i discreció del relat original. Però l’anàlisi d’aquests afegitons no és l’objectiu d’aquest article. Sobre aquest tema es pot consultar el llibre Historia de la Cofradía de Nuestra Señora de Montiel, de J. V. Galiana i J. Domínguez, editat per la Codradía de Señoras de Nuestra Señora de Montiel, Benaguasil 2003.
• (4) Mossén Gaspar Carbonell està profusament documentat, com ara a l’arxiu parroquial de Benaguasil (desaparegut, però amb alguns textos publicats), a l’arxiu municipal de Benaguasil, a l’arxiu parroquial de la Pobla, a l’arxiu monacal de Portaceli (també desaparegut, però amb alguns documents que es guarden a la Biblioteca Universitària de València), a l’arxiu del Regne de València, etc. Les referències a aquest rector són sempre qüestions econòmiques, demandes de deutes, testaments, repartició de béns a les germanes, etc. però en cap escrit s’esmenta res sobre el succés de la Troballa. Per contrapartida, el testament de mossén Josep Martí, el seu successor, respira una gran devoció cap a la Mare de Déu de Montiel.
• (5) Aquest fenomen de recordar el dia i el mes, però no l’any, es dona amb relativa freqüència en fets relacionats amb aparicions sobrenaturals. A Quart de Poblet es va aparéixer sant Onofre a un moliner el dia 10 de juny, però no se sap de quin any.
• (6) Els gojos montielins el descriuen, equivocadament, com a batle reial: “Si por ser el monte erial/ y de regia pertenencia,/ os tomó y llevó a Valencia/ un tal Crespo, baile real”.
• (7) Com ja s’ha dit, aquestes dades no són una còpia literal sinó un resum fet pel pare Valls. I en aquest resum parla del diumenge de la Trinitat, però no diu l’any.
• (8) Sobre aquesta dona hi ha una obreta de caràcter literari titulada Theodora, escrita per Joan Domínguez i publicada per l’Ajuntament de Llíria en un concurs literari del 1982.
• (9) Antoni Grau i Escrihuela, al seu llibre Benaguasil durant l’Antic Règim, pp. 62-63 esmenta aquest enfrontament entre la Universitat/Ajuntament de Benaguasil i el duc durant els ss. XVII i XVIII.
• (10) Aquest ingredient tradicional, que es troba per tot arreu, encara no s’havia inclòs el 1758. Serà al s. XIX quan apareix el sarró on el pastor amaga la imatge que, una vegada i una altra, retornarà miraculosament a la cova de la Troballa. El pare Valls analitza aquest fenomen amb més detall.
• (11) En un document del 1697 es descriu una propietat de 30 fanecades “situades y posades en lo terme de la vila de Benaguacil que són garroferal, en la partida de Monte Calvari, Camí de l’Asut, que afronten guhí ab mallol de la herència de Francés Valls, ab terra de don Francisco de Cardona, camí de Pedralva o de l’Asut enmig, ab terra garroferal de Anna Maria Ramada y Miquel Durà, ab la devesa de la montana de Montiel y ab camí de l’Algepsar”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!