fera ferotge

Aquest últims dies està passant quelcom d’insòlit, les portades de tots els mitjans obren cada dia amb noticies provinents del Magrib i del Pròxim Orient, i no per parlar d’atrocitats comeses per sonats que es pensen que actuen en nom de no sé quin déu, ans el contrari, les noticies que ens arriben parlen de revoltes pacífiques, manifestacions secundades per milers i milions de persones. Veiem la unitat eloqüent en contra de la tirania superba, l’ira de tants anys expressada amb crits, pancartes i sabates al vent. Veiem gent que surt al carrer a protestar contra injustícies, des de qui veu que l’atur creix, es perpetua i no es veuen indicis de que disminueixi (a Catalunya l’atur supera el 17%) fins qui veu que el cap d’estat es cus els pantalons al tro per aferrar-se eternament al poder (tinc 30 i no he pogut votar mai el cap d’Estat del país al qual -de moment- pertanyo).
[n’hi ha més]

La revolta va començar a Tunis quan un home, pres per la desesperació de
no tenir feina, es va cremar viu. Aquesta setmana veiem com a Egipte,
tot i la immobilitat de Mubàrak, porten 12 dies ininterromputs de
protestes diàries. Ara també ens arriben noticies del Marroc, d’Argèlia,
del Iemen, de Jordània…

Tot i sabent-nos ignorants davant de realitats tant llunyanes i
alhora tant diferents entre si, i en front de complexitats socials i
polítiques tant diverses, si més no, en algun racó de mi, sento una certa
enveja. Enveja veient com molta gent ha decidit de reescriure la seva
història amb les úniques armes de les quals són propietaris, la veritat i
la unitat, la raó i la força, l’orgull i la tenacitat. Sento ràbia quan veig com aquí deixem que ens governin i ens marquin el camí a
seguir i l’únic que som capaços de fer és mirar cap a l’altre costat.
Sento impotència quan aquí, el pensament oficial que tot ho inunda s’enorgulleix
de la mal anomenada transició, quan en realitat, només va haver-hi un
canvi de poder succeït per la mort de vell i al llit de l’antic cap
d’Estat.

Tot i l’enveja, la ràbia i la impotència, podem autoconsolar-nos
comprobant que la revolta popular és possible, encara que avui ens toqui
veure-la i no pas viure-la.