És una intuïció però diria que Déjame entrar (Låt den rätte komma in) la singularíssima història de vampirs del director suec Tomas Alfredson és, avui, una de les pel·lícules més comentades a Barcelona. És una pel·lícula de terror? És possible combinar la poesia amb una història de xucladors de sang? Acaba bé? O acaba fatal? Què serà de l’Oskar quan sigui gran? Quants anys té l’Eli? M’agrada, quan passa això. No és només que ningú s’acaba de posar d’acord amb la resposta a aquestes preguntes, és que ni jo mateix ho tinc clar. He deixat reposar aquest apunt una bona colla de dies, esperant qui sap quina certesa. Però tan se val, no hi és. No hi és a la pel·lícula, no hi és a la vida. L’amor dóna i treu la vida. Quin sentit té, això? D’això va, en el fons, Déjame entrar. Diu el guionista John Ajvide Lindqvist, que també és autor del llibre en el qual es basa el film, que ‘aquesta és una història d’amor’. Diu, també, que ‘té un desenllaç feliç’. No us confieu. Déjame entrar és un viatge inquietant al món de les preguntes sense resposta. Hi ha amors que maten, diu el lloc comú. Sí. La pel·lícula aborda aquesta qüestió universal (eros i thanatos) a partir d’un material conegut, que agafa prestat de la sèrie B nordamericana, i hi afegeix –per si l’altre temàtica no tingués prou pes!– una interessant reflexió sobre Suècia, el nostre emblemàtic ‘nord-enllà’ convertit aquí en un inquietant paisatge fantasma, com aquells boscos sinistrament encantats de les rondalles.