Totes les pel·lícules tenen aquell moment definitori. Pots aïllar una línia de diàleg, pots capturar una sola seqüència. Només cal que, després, la presentis en format solista. Si has sabut ‘caçar’ el moment, només amb quatre paraules, o amb uns pocs segons, pots sintetitzar tot un llargmetratge. V.O.S, la pel·lícula de Cesc Gay que encara es pot veure a les cartelleres de la ciutat –un símptoma saludable que no ens hauria de passar per alt– té aquest moment quan els dos protagonistes d’aquesta pel·lícula dins d’una pel·lícula es pregunten sobre com ha d’acabar el film. La discussió es mou hàbilment en l’artifici propiciat per un guió que juga a barrejar constantment la ficció i la no ficció. Com ha d’acabar, doncs, la pel·lícula? Com ha d’acabar, per tant, la seva història? Els dos personatges van discutint: és pertinent un final feliç, bé que trampós i no molt fidedigne? O cal restar fidel a la veritat, l’aspra veritat?
Cesc Gay, que es basa en l’excel·lent text de Carol López, aborda amb lucidesa les relacions de parella perquè ens n’il·lumina les tramoies. La ficció, –la pel·lícula, en el cas que ens ocupa–, és un artifici. Però la societat també és un artifici, perquè el joc d’expectatives i interessos se sustenta en una complexa estructura de convencions i pactes –n’hi diguem feina, amistat, parella…–. Per tant, quan els dos personatges es pregunten per la manera com acabarà la pel·lícula, estan definint com és la seva relació, com és per a ells i com és per als altres. I això és una cosa que, de forma més subtil, o en tot cas menys conscient, tots fem en moltes ocasions. El director torna a demostrar l’habilitat per parlar-nos de coses importants, aquest cop servint-se de la carícia efervescent (però no naïf) de la bona comèdia romàntica.
La vaig trobar molt entretinguda i divertida i em va semblar un Woody Allen a la catalana. Hi ha una pel·lícula de WA que és d’un guionista de cinema (o de tele?) i arriba un moment que no saps si el que veus és del guió fictici o està passant a la pel·lícula. Fins i tot les relacions de parella són, a VOS, “woodiallenianes”. O potser WA i Cesc Gay són costumistes i el que veiem en aquestes pel·lícules és un reflex de la societat actual?