Cal tirar de ‘videoclub’ per seguir les produccions més interessants de la nova comèdia americana. Aquest apunt parla, de fet, d’una pel·lícula que no es va arribar a estrenar a les sales de cinema del nostre país, però que es pot trobar en qualsevol establiment de lloguer. Es tracta de ‘Forgetting Sarah Marshall’: està dirigida per Nicholas Stoller, però s’inclou clarament dins el cistell de films de Judd Appatow, el principal representant del moviment i que aquí actua com a productor. Mick LaSalle, un dels crítics de referència als EUA, escrivia al San Francisco Chronicle‘ que aquesta pel·lícula representa l’última i més excitant tendència al cinema americà: “la comèdia romàntica ‘per a tios’“. La cita, capturada a l’imprescindible ‘Metacritic‘, resumeix perfectament de què va la nova comèdia americana que abandera Appatow.
La cosa podria donar per una tesi doctoral, però diguem que la generació que va riure amb ‘Porky’s’ ha vist que el sentit de l’amor no es troba espiant de secret al vestuari de les ties (i tan bona que semblava la idea, no?). Aquestes pel·lícules (Superbad, Vigen a los 40 años o Knocked up), prenen l’esquelet de les comèdies de sèrie B menys glamuroses –i hom diria que caduques–, si no fos perquè s’hi apunten models i actituds ben contemporanis. Hi ha una alegria desenganyada; el gust per les segones oportunitats; el sexe real, el que no s’explica fent una conversa amb els amics; la grolleria redemptora; els clichés socials i allò que la vida dóna per descomptat (casar-se, comprar-se una finca, tenir fills)… i hi ha també les grans preguntes –és ella? és per sempre? podré tornar a començar?– formulades per uns galants masculins a les antípodes de Gary Grant, però també de Woody Allen. Aquests galants són els homes d’avui, amb el comandament de la ‘play’ en una mà i el llibre de família en l’altre. Dubtant en silenci, furtivament. Vulnerables, reals.