Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

A tots ens ha passat, no?

“El título hace referencia a un concepto que ha estado en boca de algunos y que poco a poco Internet ha popularizado. Se basa en una figura que ha existido toda la vida pero que hasta ahora no había tenido un nombre tan claro. Nos referimos al amigo de la chica. Al chico que está todo el día pegado a una muchacha y que la consuela, la acompaña, la mima pero no tiene ninguna posibilidad sentimental y/o sexual con ella. Él quiere algo, pero ella le ve como un amigo, como un hermano. (…) Todos hemos sido pagafantas alguna vez en nuestra vida. Hombres y mujeres. Hemos chocado contra un muro de comprensión y amistad cuando nosotros queríamos algo más. Ése es el argumento de mi película: hasta dónde nos humillamos para ver si cae algo. Es un tema interesante. Es dramático si lo vive uno mismo, pero visto desde fuera tiene mucha gracia.” Això és un fragment de l’article que el director basc Borja Cobeaga va escriure per a El País fa cosa d’un any. Parlava de Pagafantas, la pel·lícula que s’ha estrenat fa uns pocs dies i que, malgrat l’injust ‘look’ a saldo que desprèn, paga la pena veure. Hi ha, en primer lloc, un esforç de càsting refrescant –no són les cares de sempre–, una encertada atenció al personatge secundari –l’autèntica salsa de moltes comèdies– i hi ha, sobretot, un guió amb força, que té coses a dir més enllà de l’acudit i el gag epidèrmic. Cobeaga ens parla de sentiments, i troba un equilibri que està bé: no és ni barroer, ni sentimental. Hi ha un to agredolç interessant, a Pagafantas, que l’emparenta amb la bona comèdia de sempre, i també amb la nova (la de gent com Apatow i companyia). El director ens interpel·la a través d’un personatge, brillant Gorka Otxoa, que broda el seu Chema. És fàcil passar-se amb el sadisme, en aquesta mena de pel·lícules. I no és el cas. No riem de Chema. Sinó que riem d’allò que en ell veiem reflectit de nosaltres: la por que ens fa exposar-nos, la inutilitat de les armadures –per fortes que semblin–, la certesa que no hi ha aventura més incerta que la d’interpretar la mirada de l’altre.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Pel·lícules que veig per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent