ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
VENÇUDES CONTRA EL CATALÀ.
Net i clar: jo pensava que a aquestes alçades a Catalunya no hi havia ningú que qüestiones ni el prestigi del nostre idioma, ni els drets dels catalanoparlants, ni el fet que es pugui ser universal des de la catalanitat.
VENÇUDES CONTRA EL CATALÀ.
M’ha passat sempre. El fet de bellugar-me en àmbits catalanistes em fa confondre la part pel tot. Net i clar: jo pensava que a aquestes alçades a Catalunya no hi havia ningú que qüestiones ni el prestigi del nostre idioma, ni els drets dels catalanoparlants, ni el fet que es pugui ser universal des de la catalanitat. Ja fa molts anys que Joan Oró i Josep Trueta van recordar a Adolfo Suárez que es podia ensenyar qualsevol ciència en el nostre idioma. De passada – i això ho dic jo – se’ls podria recordar als analfabets que ens ataquen que el català fou una de les primeres llengües científiques – entesa la ciència latu sensu – europees a través de Ramon Llull.
Doncs bé, me les he d’haver – absolutament desconcertat – amb una gallega i amb una argentina totalment contràries al català. D’entrada la seva postura sembla divergent però en el fons la seva postura és la mateixa: si els argentins i els gallecs han mostrat i mostren una total submissió respecte del castellà, els catalans hem de fer el mateix. Si les llengües autòctones d’Argentina s’han extingit, que el català s’extingeixi; si el gallec està en vies d’extinció perquè els gallecs majoritàriament menyspreen el seu idioma, cal que els catalans també menyspreem la nostra llengua ( cosa, que, fet i fet, ja fan molts catalans de València, Perpinyà i Ses Illes ).
A la mossa hispanoamericana – que conec a un club de lectura – li explico que hem muntat un grup de poesia. El primer que em diu és que suposa que no debem llegir llibres catalans. Li dic que sí, que la majoria de la gent del grup és catalana, que la majoria de llibres que llegim són d’autors catalans i que això em sembla força normal, ja que som a Catalunya. I li dic que si no llegim en català a Catalunya, no són on es farà. Després li pregunto si al seu país es llegeix bàsicament en castellà o si ho fan en xinés o en anglés. La conversa es fa incòmoda i tensa. Jo no vull que a casa meva em diguin si puc o no puc parlar el meu idioma que, a més, és l’idioma d’aquí. Ella viu el fet de la existència del català com un problema molest, incòmode i inútil. Hi ha, però, una diferència entre ella i jo: jo sóc capaç de parlar-li en castellà i ella no diu ni bon dia en català. Caldrà que esdevinguem cantelluts per a salvar el català ?
El cas de la mossa gallega s’hi assembla en part. Ella és d’una aldea gallega i la seva llengua materna és el gallec. Li han ensenyat des de petita que el gallec és, precisament, una llengua aldeana, provincina, sense cap mena de importància, només parlada per la gent més ignorant. Obviament ignora que el gallec és la primera llengua ibèrica en que es va escriure poesia. Ignora que durant l’alta edat mitjana el gallec fou, juntament amb l’occità, una de les llengües cultes d’Europa, ignora Rosalia de Castro, Curros Enríquez, Castelao, Cunqueiro, Rivas, etc… Madrid i la oligarquia gallega li han ensenyat que s’ha d’autoodiar i s’autoodia. Després, quan s’instal.la a Catalunya, no entèn res. I menys en aquest moment històric: aquí la gent no només no s’autoodia, sinó que defensa la seva identitat i es viu un moment d’efervescència i alliberament nacional.
Naturalment, l’autoodi gallec i l’efervescència nacional catalana no lliguen bé. Lliguen tan malement que la mossa em diu que marxarà del poble del Vallès on viu perquè està farta de sentir parlar en català i que s’instalarà al Baix Llobregat on creu que trobarà gent castellanoparlant. La conversa continua malament: li dic que no entenc com és possible que dominant ella dues llengües llatines el català li sigui tant difícil. Fet i fet, quan jo he estat a Galícia he llegit gallec sense gairebé cap problema i si me l’han parlat lentament, també l’he entès sense dificultats. Però, és clar, cal tenir una certa empatia. Si tu vas a Galícia amb l’idea de que no vols entendre ni mu de gallec, no entens ni mu. En el seu cas la cosa és greu: diu que ha vingut a Catalunya perquè admira molt la nostra “regió” però a l’hora – inconscientment – vol destruir la nostra identitat ja que no s’hi vol adaptar.
Penso que tant a la hispanoamericana com a la gallega les desconcerta molt la nostra dignitat nacional, la nostra dignitat lingüística, la nostra dignitat identitària. Des de la seva perspectiva de vençudes convençudes no ens ho poden ni volen perdonar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els porus de la meva fina pell només transpiren en català, com tota jo i QUÈ PASSA, EH! I això vol dir que tot el que faig sempre és en català. Peti qui peti.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!