ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
SOC PROVINCIÀ, VET AQUÍ!
Des de que tinc ús de raó político-cultural – si és que mai n’he tingut- he sigut conscient del meu provincialisme. Mai no em vaig creure allò de que tots els peixos del Nostre Mar parlaven en català, ni tant sols a l’Edat Mitjana, si més no perquè una de les coses que em van ensenyar a l’escola, crec, és que els peixos són i eren muts.
Catalunya és la filla provinciana de diversos imperis, bàsicament de Roma. Els catalans som essencialment una barreja de romans i d’íbers als que la història ha anat salpimentant com li ha anat venint de gust: grecs, fenicis, àrabs, germànics, occitans, castellans etc… La barreja de tot això sobre la nostra base ibero-romana som nosaltres.
No sé el que passava a la prehistòria, però pel que fa a la història Catalunya gairebé sempre ha tingut un paper secundari, provincià. Podem pensar en Tarraco com a exemple del provincialisme català reexit. I podem pensar en la Catalunya vençuda del segle XVIII com a exemple del provincialisme català suïcida i no reexit. I entre mig queda la Catalunya més o menys independent i més o menys provinciana, que és la Catalunya a la que aspirem els independentistes que toquem de peus a terra.
Més o menys independent, vol dir una Catalunya que amplii molt la seva capacitat de decissió per tal de gestionar els nostres interessos, arribats com som a la conclussió que el provincialisme que ens imposa Madrid no ens surt a compte. Simplement no volem continuar treballant i depenent dels espanyols. És simple.
Més o menys provinciana, vol dir que Catalunya continuarà girant al voltant de Brusseles i de Nova York. Barcelona no esdevindrà una metrópolis sinó que tornarà a ser una nova Tarraco. Una Tarraco que s’entendrà directament amb les noves Romes –Brusseles i Nova York- sense passar per l’inútil, ineficaç, costós, feixuc i culturalment genocida de Madrid.
Per això quan els espanyols acusen els independentistes catalans de provincians hem de matisar. La primera cosa que cal dir és que per a ells provincials vol dir el contrari del que vol dir provincià a qualsevol diccionari: per a ells és provincià qui vol ser independent d’ells, per a qualsevol diccionari del planeta, provincià és justament qui vol ser depenent.
Crec que els catalans som plenament conscients que, malgrat que Dalí digués que el centre del món és a l’estació de tren de Perpinyà, de moment, continuarà sent, per a nosaltres a Nova York i després a Brusseles. El tema és quin sentit té per a nosaltres ser provincians d’una capital com Madrid que no pinta res ni a Europa, ni al món. Que són un estat que, a tots els nivells, només és un exemple de com no s’han de fer les coses; de monarquia bananera, vaja.
Perquè una cosa és ser provincià de Roma des de l’iberitat i fer un enorme pas civilitzador endavant. Perquè una cosa és ser satèlit de Nova York per estar a l’avanguarda del que passa a Occident. Perquè una cosa és ser provincià de Brusseles en una Europa unida que cal apuntalar…
Però quin sentit tindria ser provincià de Tebes a l’època de l’Imperi Romà? Donc el mateix que ser provincià de Madrid a l’època de Nova York. És a dir, cap.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Talment com el festivalot per la llibertat, molts diners invertits i què?
Collons, que hi ha catalans que ho passen (passem) molt malament i no només perquè cobren (cobrem) molt menys i treballen (treballem) fent la feina de 10, sinó perquè hi ha catalans que no cobren res per viure!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!