ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Tinc una manera peculiar d’anar al cinema. Ho explico perquè em dóna uns resultats excel.lents i potser algú la vol provar. Vaig gairebé sempre al mateix cinema: el Renoir Floridablanca al carrer del mateix nom, a dues passes de casa. A aquest cinema fan les pel.lícules en versió original, cosa que m’agrada. No em molesta haver de llegir els subtítols quan no entenc l’idioma en que parlen: hi estic habituat.

Abans d’anar al cinema NO sé la pel.lícula que vaig a veure. De les cinc o sis pel.lícules que fan en trio una guiant-me per l’hora que comença i per les explicacions del programa de ma. Amb aquest sistema he vist pel.lícules que m’han agradat molt que probablement mai no haguès triat. I també he tingut decepccions, però molt poques. Deu ser que el criteri cinematogràfic del programador del Renoir Floridablanca s’assembla al meu, cosa que té el seu mérit perquè sóc un total analfabet en cinema, com en gairebé tot.

Aquesta setmana m’he trobat amb un documental impresionant: l’història del cantant de Detroit (Michigan, USA ) Sixto Rodríguez. El documental és excepcional perquè la història de Sixto és excepcional i perquè les cançons de Rodríguez també són excepcionals: pel cap baix del mateix nivell que les de Bob Dylan.

La història de Rodríguez és kafkiana, amarga i amb un final dolç. És la història d’un cantant que es creu fracassat després d’haver editat dos discos que ningú no escolta. Per això l’home decideix penjar la guitarra i guanyar-se la vida fent de paleta. Rodríguez ignora que una còpia pirata d’un disc seu l’ha fet famossíssim a Sudàfrica, on és un ídol. Hi ha gent que s’hi guanya la vida amb la seva música, però mai no li paguen el que li haurien de pagar i, per tant, ell ignora que a Sudàfrica és un ídol. I així transcorre la major part de la seva vida, absolutament anònima i frustrada.

I hagués mort anònim i frustrat si no haguès estat perquè a un parell de documentalistes es van obstinar en voler saber qui havia composat aquelles cançons i que se n’havia fet. Els hi va ser dificilíssim i quan van trobar el paleta Sixto no s’ho acabaven de creure. Però era ell, encara tocava la guitarra i encara composava però només per a ell.

El pas següent fou fer un concert a Sudàfrica que fou multitudinari. Es veu que pels sudafricans Sixto Rodríguez ha estat el seu Bob Dylan, l’autor dels himnes progressistes més cantat i celebrat.

A partir d’aquí – i amb setanta anys – Sixto Rodríguez ha penjat el ciment i la gaveta ha despenjat la guitarra i ha recuperat la seva carrera musical allà on la va deixar. Les seves cançons – lletra i música – són una meravella. I la seva història és tant bona que sembla de ficció. Quines coses més estranyes passen al món!

Vet aquí “Sugar man”, la cançó que dóna títol al documental i que és una pura delícia:

Sugar man, won’t you hurry
‘Cos I’m tired of these scenes
For a blue coin won’t you bring back
All those colors to my dreams

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man met a false friend
On a lonely dusty road
Lost my heart when I found it
It had turned to dead black coal

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man you’re the answer
That makes my questions disappear
Sugar man ‘cos I’m weary
Of those double games I hear

Sugar man, Sugar man, Sugar man, Sugar man,
Sugar man, Sugar man, Sugar man

Sugar man, won’t you hurry
‘Cos I’m tired of these scenes
For the blue coin won’t you bring back
All those colors to my dreams

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man met a false friend
On a lonely dusty road
Lost my heart when I found it
It had turned to dead black coal

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man you’re the answer
That makes my questions disappear

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!