ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
PER UNA CATALUNYA AMABLE, CONTRA UNA CATALUNYA INTRANSIGENT.
Una de les raons per les que no m’agrada pertànyer a l’estat espanyol – potser la raó més important – és perquè la seva oligarquia és intransigent. En una oligarquia ortodoxa que segueix el principi “O estàs amb mi o estàs contra mi”. És una oligarquia que no tolera les diferències de cap tipus: ni ideològiques, ni lingüístiques, ni nacionals, ni sexuals, ni religioses, ni de cap mena. Hi ha un paradigma i tothom l’ha de seguir i aquell qui no el segueixi se l’ha de combatre a mort.
No m’agrada parlar en aquests moments de la Catalunya que s’ha de construir una vegada haguem aconseguit l’estat català. Crec que és prematur i que prou feina tenim ara mateix per tal d’aconseguir la independència per tal de discutir com pintarem el nou estat com el tinguem. En realitat jo tinc força clar que serà un estat semblant a la resta dels estats de l’Unió Europea, és a dir, no espero que les nostres lleis estiguin gaire lluny de les lleis d’Holanda, Alemanya o Àustria ( o les de França, Itàlia o Portugal ). En el marc polític europeu penso que nosaltres aportarem uns matisos diferencials, però que seran només matisos, com són matisos els que els separen dels altres pobles europeus, amb els que compartim una unitat de civilització.
Però jo també tinc somnis per aquest futur estat català. M’agradaria que s’aprofundís molt més en la democràcia per dues vies: democratitzant els partits polítics i fent que cada vegada hi hagi més democràcia directa. Avui en dia amb internet no cal que ens representin tan malament. M’agradaria que els vells, els infants i els malalts fossin la prioritat no només de la política social, sinó de la societat. Una societat que s’oblida dels problemes dels seus vells,els seus infants i els seus malalts és una societat fastigosa i decadent. M’agradaria que els individus esdevinguèssin ciutadans independents, amb criteri i responsabilitat, no només uns subjectes passius d’oligarquia.
I potser, per damunt de tot, m’agradaria bastir una Catalunya amable on tothom s’hi sentís còmode, fos d’on fos i pensès com pensés. Aquests dies en els que el debat independentista sura per les planes i les pantalles, sovint veig una crispació i una intransigència que em preocupa. Cal entendre – i això és fonamental – que primer som persones i després som catalans. I, per tant, que defensar la catalanitat no ens dóna dret a insultar, ni a menystenir ningú. No cal fer-ho per defensar els nostres drets i ens rebaixa com a persones i com a país.
Hi ha un independentisme intransigent, de pedra picada, obtús que em recorda massa a l’espanyolisme intransigent, de pedra picada i obtús que porto patint tota la vida. Jo no vull un país així. Vull una Catalunya transigent, oberta, intel.ligent i fraternal. Vull una Catalunya amable sense rancúnies, ni odis, ni menyspreus. Si no volem construir aquesta Catalunya:per a què coi volem ser independents?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això ja passa ara i des de temps immemorials a Catalunya, i la culpa no la té Espanya; tot el que alimenta el fenòmen fans i demés, és un cúmul d’idolatracions. Quan fem de les persones ídols, ja l’estem cagant de ple perquè no acollim ni estimem, malgrat ho intentem guarnir amb floretes i música celestial. Es pot admirar el comportament de les persones i estimar les persones, però el que no hauríem de fer mai dels mais és idolatrar-les i menys encara perquè ho diu la secta de torn (ja es digui Tv3 o de Maria la Castanya).
“Una societat que s’oblida dels problemes dels seus vells,els seus infants i els seus malalts és una societat fastigosa i decadent”(Odisseu)
És una societat que no ha après a acollir les persones, i per aquesta raó no es deixa disposar per qui hauria d’acollir. Una societat que només reb és una societat que no està preparada per acollir. Una societat així rebutja les persones i les tanca en presons, ja siguin infants, malalts, vells, indigents, lladres, assassins…; quan no acollim ens rentem les mans i a una velocitat esgarrifosa.
“…m’agradaria bastir una Catalunya amable on tothom s’hi sentís còmode, fos d’on fos i pensès com pensés.” (Odisseu)
No cerco pas comoditats; cerco esforç, compromís, responsabilitats, exigència (que no pas imposició), donació d’un mateix en gest de compartir i tot això i més sense deixar de ser qui som. Perquè acollir d’una manera franca i autèntica, no vol pas dir dir negar-se i/o deixar de ser.
– que primer som persones i després som catalans.-(Odisseu)
De cap manera no ho comparteixo pas! Som una realitat en el món i ens concretem com a catalans, i això sol ja és una meravella de l’univers.
I ara, amic Odisseu, et deixo perquè demà he de matinar que m’espera la tartera del Pedra… i en la tartera és on de debò comença la veritable escalada. Saber baixar no és gens fàcil 😉
Bon cap de setmana.
INDEPENDÈNCIA!